Qui et vol bé et farà plorar

Aquesta és la història d’un pare que estima bojament al seu fill, però com no aconsegueix que aquest l’obeeixi i faci allò que li diu –i que, segons el pare, seria pel seu bé- acaba cridant-lo i castigant-lo per a què aprengui la lliçó. El nen plora perquè se sent culpable i, mentrestant, el pare també se sent impotent. En cercar el consol de l’àvia, ella li explica que el seu pare només vol el seu bé, que ell és qui millor sap què és el més beneficiós per als seus fills encara que ells no ho entenguin. I li recorda la frase que ho confirma: qui et vol bé et farà plorar.

Quina és la creença que sosté aquesta idea?

L’amor, entès de forma incorrecta, sempre inclou lamentablement un mandat: hem d’interferir en la vida dels altres quan aquests estiguin equivocats. Salvar-los, independentment de que ells vulgui o no. Actuar malgrat ens diguin que no i, en cas negatiu, forçar-los. En el supòsit que no els puguem obligar, castigar-los, ja que aquesta és la manera d’expressar amor.

Però, en realitat, què significa estimar? Estimar és donar el màxim suport possible a les persones per a què esdevinguin allò que estan destinades a ser. Estimar significa “jo sóc la terra i tu ets la llavor. Et donaré tot el suport per a què creixis, expressant-te tal com ets. No sé si ets blat, tomàquet, civada… No ho sé, potser només ets gramínia, però això no ho puc canviar. Si t’estimo he de recolzar-te per a què tu creixis, per a què tu siguis; no he d’interferir ni forçar-te i, molt menys, venjar-me. Perquè forçar, castigar, venjar-me o interferir, significa que jo he decidit el que és bo per a tu i, en decidir-ho, estic intentant impedir que tu t’expressis. En impedir que t’expressis, tu no pots actuar; i, quan no pots actuar, no pots aprendre”.

Quan jo faig les coses per una altra persona, el converteixo en algú incapaç, vulnerable. Diré allò de “ho faig pel teu bé”, però l’estaré sobreprotegint. I quan el sobreprotegeixo, no només vulnero la seva voluntat, sinó també la seva autoestima. D’aquesta manera, aquella persona aprèn que no és mereixedor d’amor, sinó que mereix un càstig. I, evidentment, aquest és un regal nefast que li faig.

Un cop vist aquest exemple, podem afirmar que la creença “qui et vol bé et farà plorar”, no és certa.

I què hi ha de veritat en aquesta afirmació?

El que sí es cert és que qui et vol bé, et respecta. T’explicarà els fets tal i com els veu sempre que estiguis disposat a escoltar. En cas contrari, et donarà espai per a què ho experimentis per tu mateix. Quina gran diferència entre respectar i interferir! Això és amor! Doneu-me permís per ser i aprendre dels meus errors!

Aquell que t’estima, quan t’equivoques, no et dirà: “ja t’ho havia advertit”, sinó que et preguntarà “com puc ajudar-te?”, “com et sents?” “què has après?”. Intentarà donar-te tot el seu suport per a què tu siguis.

Per a la gran majoria, l’amor és una forma de manipulació; és a dir, socialment s’utilitza com una forma de control de les persones que decidim estimar. Si aquestes fan alguna cosa “que em preocupa”, em veig amb l’obligació d’interferir; si no volen, de forçar. I, si no volen ser forçats, a castigar-los pel seu bé. Perquè la lletra amb sang entra; quan et pego em fa més mal a mi que tu; perquè t’estimo, et colpejo; em dol en l’ànima el que t’estic fent. Tot això significa no adonar-se que només estimem quan respectem la llibertat de l’altre. Jo vull ser lliure. Tinc dret a equivocar-me. Vull tenir el dret de refer el que estic fent malament. I això no puc negar-ho als altres.

Hauríem de plantejar-nos que “estimar de veritat”, significa acceptar que només pot canviar un mateix; que no puc obligar els altres a canviar; que no puc culpar-los sinó que d’assumir la meva responsabilitat. Aprendre a no queixar-me, sinó a valorar allò que tenim de positiu.

Aquesta actitud tan curiosa s’observa clarament en el que podríem anomenar “síndrome de la poma”. Quan trobem una poma amb una part podrida, l’habitual és treure aquesta part i menjar-nos el que queda ja que està en bon estat. Però amb les persones actuem a la inversa: quan hi ha una part que no ens agrada d’algú, agafem la part dolenta i la masteguem, oblidant la resta, que sí ens agrada. Quina estupidesa! Enlloc de valorar, ens queixem.

Amor significa que jo respecti el que estàs fent sense castigar-te, ni discriminar-te, ni cridar-te; sense voler-te canviar; ni salvar-te. I permetent-te viure les conseqüències del que has fet. Això significa Estimar.

Però com crec que l’amor és un sentiment, em deixo endur per aquest i no puc suportar que facis una cosa que jo no faria. Com tinc un problema i ho projecto en tu (perquè sóc jo qui no ho puc suportar) llavors et maltracto enlloc de demanar-te ajuda. Oblido que estimar és una decisió, no un sentiment. I que t’estimo quan, al marge dels sentiments que em despertis, sóc capaç de continuar recolzant-te per a què arribis a ser.

Quan l’amor es converteix en dependència

Conseqüentment, el signe més gran d’amor és deixar que els altres creixin, que els altres facin allò que creuen que han de fer i que aprenguin dels seus errors. Si no ho aconsegueixo, tindré unes relacions que no són d’amor sinó de dependència, de maltractament, de patiment. I com detectar que una relació es basa en el maltractament o la dependència? Perquè no et sentiràs ni lliure ni feliç.

Quan pateixes, no estimes. L’amor és sempre felicitat. Quan sóc capaç de mirar-te desitjant el teu màxim benestar, sempre seré feliç en aquesta relació. Puc estar content, trist, preocupat, però sempre seré feliç perquè t’estic donant allò que tu necessites.

Per tant, recorda: estimar no és aconseguir que tu facis allò que jo vull; això és egoisme. Estimar és donar-te la llibertat per a què tu ho descobreixis: jo sóc la terra i tu ets la llavor. La terra mai jutja, sinó que dóna suport.

Verifica-ho fent el contrari

La comprovació és molt senzilla: comprova que quan interfereixes, quan forces la situació o castigues, el vincle d’amor es trenca i el que volies reforçar desapareix. Verifica-ho, és un fet.

Pots observar en la teva vida com aquesta creença d’amor ha perjudicat les relacions amb les persones que més estimes? Te n’adones? I.. no estàs impacient per capgirar aquesta realitat? Fes-ho!

2 pensaments quant a “Qui et vol bé et farà plorar”

  1. “Estimar és donar el màxim suport possible a les persones per a què esdevinguin allò que estan destinades a ser”.
    “Estimar és una decisió, no un sentiment”

    Estic d’acord en la primera frase si partim del que diu la segona.

    El que ja no tinc tan clar es que estimar no sigui un sentiment.

    Què és l’atracció sincera cap a una altra persona, en conèixer-la?
    Què és el que vaig sentir i sento jo vers la meva esposa (ja absent)?
    Jo en diria sentiment, emoció, amor.

    O es que amor i estima son dues coses diferents?
    Que l’amor es una emoció, un sentiment, que apareix ves a saber com. I que l’estima es una altra cosa, cerebral, per voluntat pròpia, com entenc que defineix vostè?

    1. Mil gràcies pels teus comentaris.

      Francesc, no facis gaire cas al que escric. Però verifica-ho i, llavors, ja no serà la meva opinió sinó el teu coneixement.

      L’atracció és atracció (i sovint hi ha sentiments implicats). Però que tingui atracció vers una persona no vol dir que l’estimi. De fet un/a violador/a es pot sentir molt atret per algú i no vol dir que l’estimi. Estimar vol dir voler el bé d’algú i ser capaç de sostenir això a pesar de tot.

      Sovint, a més, hi ha persones que ens desperten sentiments desagradables… però tot i així podem voler el seu bé. Així podràs verificar que l’amor no és un sentiment (el sentiment és desagradable, però sostens l’amor, el voler bé per a la persona).

      Igualment, a vegades, hi ha persones a les que volem el seu bé i, a més, ens desperten sentiments positius. Llavors has tingut sort i t’animo a gaudir-ho. Però podries seguir estimant-los sense que et caigués bé… ho veus?

      Ostres, llavors fas el salt que demanen els místics: “estimar els enemics”… o “estimar per l’amor mateix”….

      Però no em creguis.

      Comprova-ho a la teva pròpia vida.

      I gaudeix dels sentiments positius quan hi són.
      Però mantingues l’amor si no hi fossin…

      Una abraçada, Francesc

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *