Les dificultats em permeten autorealitzar-me

Beneeix les dificultats. Sense elles no podríem actualitzar el nostre potencial.

No afirmo que les busquem de forma innecessària, ja en tenim suficients a la vida com per complicar-nos-la gratuïtament! Però agraïm les dificultats de la nostra vida: elles ens permeten aprendre el que encara ignorem.

Gràcies a les dificultats traspassem la nostra zona de confort i actualitzem el nostre potencial. Gràcies a les dificultats arribem a ser qui estem cridats a ser. Beneïdes siguin!

Les dificultats són internes, no externes

Fa uns dies, afirmava que el que jo pensi determinarà la meva vida: a través dels pensaments d’odi, la meva vida s’omplirà d’odi; amb pensaments de comprensió; la meva vida s’omplirà d’amor. Allò que penso condiciona el que visc. Per aquest motiu, jo sóc responsable del que sento i, per tant, he de vigilar el que penso i fer-me’n responsable. Evidentment, aquest dret no el puc cedir a l’exterior.

Però aquesta afirmació, no ens condueix a l’absurd en negar-nos el dret a queixar-nos i desesperar-nos, per exemple, si som víctimes innocents d’un accident? Imaginem que estem creuant el carrer d’una ciutat qualsevol mentre el semàfor està en verd i, de sobte, un vehicle apareix inesperadament i ens envesteix resultant invàlids després de l’accident. Algú podria negar que aquesta és una dificultat externa? No podríem afirmar que és natural viure una gran desolació i patiment després d’una experiència tan traumàtica com aquesta? No és evident que hem estat víctimes innocents? No tenim, doncs, el dret a queixar-nos, al dolor i a la tristesa? Això no contradiu el que he afirmat anteriorment?

Us demano que reflexioneu sobre això. No podem negar que l’accident sigui una situació externa, una dificultat que no se’ns pot atribuir, quelcom inesperat. Tampoc negaré que l’habitual sigui desesperar-se i entristir-se. Però el que si negaré és que viure en el dolor i en la tristesa sigui un dret. Crec que estem molt equivocats en això. El dret que tenim consisteix en viure en plenitud, no a sofrir i a desesperar-nos. Puc entendre que l’angoixa ens envaeixi, però no crec que sigui raonable pensar que aquest és un dret. Al contrari! El nostre dret rau en viure en plenitud independentment del que ens succeeixi.

La dificultat ha estat externa, això és innegable. Tanmateix, el fet que existeixin moltes persones en cadira de rodes vivint una vida feliç ha de ressituar-nos davant d’una veritat evident: allò fonamental no és si som, o no, innocents d’aquell accident, el color del cotxe, o si tenim raó o no…; tot això no importa un cop l’accident ja ha passat. L’únic que preval és adonar-nos que mentre internament no fem les paus amb aquest tema, qui estarà en guerra i patirà serem nosaltres.

Així doncs, tot i que les dificultats siguin externes objectivament, el que importa és la resposta interna que li donem. Això és l’únic sobre el que podem actuar i, conseqüentment, aquesta és la nostra responsabilitat. Si volem ser feliços, haurem d’adonar-nos que qualsevol dificultat és bàsicament interna tot i que el seu origen sigui extern. Per tant, la resposta que donem dependrà de nosaltres, no de l’exterior.

No importen les dificultats externes sinó les respostes internes que oferim.

Les dificultats assenyalen els meus límits

Quan ens trobem postrats en una cadira de rodes i pensem que mai més podrem tornar a ser feliços, estem descobrint un límit mental personal: creiem que “felicitat” i “caminar” són sinònims. Això és fals i, com totes les idees falses, produirà sofriment.

Si, per exemple, la nostra parella ens abandona i ens trenquem per dins perquè pensem que som víctimes d’un acte injust, estarem descobrint un nou límit mental personal: creure que sense aquella persona no podem ser feliços.

Totes les dificultats ens indiquen els nostres límits. Adonar-se que hi ha persones amb cadira de rodes i que són felices és molt alliberador! És alliberador veure que hi ha gent que no coneix la persona que ens ha abandonat.. i són feliços! Consegüentment, el dolor no neix del fet en si, sinó de la nostra incapacitat de viure la nova circumstància.

Quan siguem capaços de descobrir que podem ser feliços inclús si som invàlids; quan siguem capaços de descobrir que podem ser feliços sense la persona que ens ha abandonat, haurem ampliat els nostres límits i estarem més a prop d’una veritable comprensió de la vida, més a prop de la pau interna invulnerable.

Les dificultats són el pa nostre de cada dia

Si hem pogut reconciliar-nos amb la cadira de rodes o amb l’abandonament, entendrem que ara som més lliures i feliços: la nostra felicitat no depèn de la possibilitat de caminar; la nostra felicitat no depèn de l’existència de certes persones. Els nostres límits s’han ampliat i la nostra vida torna a ser més lliure i feliç.

És en aquest moment quan podem descobrir que les dificultats es han ajudat, ja que sempre han conduït a una ampliació dels nostres límits i, en conseqüència, ens han fet més lliures i més feliços. En aquest moment, podem adonar-nos que les dificultats han enriquit el nostre món i són la manera que té la vida per a fer-nos entendre el que ens costa comprendre. En aquest instant, podem adonar-nos que les dificultats són l’escola de la vida: noves lliçons diàries per comprendre allò que ens costa.

I, evidentment, en aquest moment entenem la frase “dóna’ns el pa nostre de cada dia” i assimilem que no es tracta del pa físic, sinó de beneir les dificultats que ens fan créixer. Beneir-les perquè ens obren els ulls davant circumstàncies desconegudes i, un cop obertes, veiem nous horitzons….i esdevenim més lliures!

Reafirmo el que he dit al principi: no busquem les dificultats per elles mateixes, però donem la benvinguda a les que apareguin en la nostra vida. Les dificultats ens ajuden a descobrir-nos, amplien els nostres límits i ens ajuden a autorealitzar-nos. Beneïdes siguin!

Exercici

Quan ens trobem davant d’una dificultat important en la nostra vida us suggereixo que us atureu un instant i intenteu respondre les següents preguntes:

1.- Puc evitar aquesta dificultat? Si la resposta és afirmativa, evita-la. No estàs obligat a viure totes les dificultats, la vida ja té les seves pròpies. Si no pots fugir de la situació, llavors és evident que aquesta dificultat pot ensenyar-te una lliçó, així que continua a la següent pregunta.

2.- Què he d’aprendre d’aquesta dificultat per deixar de patir? Quin aprenentatge he d’assumir? Quin fet m’estic negant a acceptar i és, precisament, aquesta negació la que em causa dolor? Quan descobreixis la resposta, el dolor es transformarà en pau i acceptació. Podràs actuar per canviar la realitat, però la teva acció no estarà motivada pel dolor sinó per la comprensió.

3.- Beneeix les dificultats que has afrontat. Gràcies a elles vas obtenir més coneixement, més pau, més comprensió. Beneeix la dificultat.

4.- Finalment, amb l’inici d’un nou dia, prega per a què t’arribin dificultats que estan previstes per a tu. Són les lliçons que et conduiran directament cap a la llibertat. Per tant, demana amb sinceritat que les dificultats caiguin damunt teu, així com desitges que l’aigua caigui sobre la terra assedegada. Gràcies a ella floriràs!

4 pensaments quant a “Les dificultats em permeten autorealitzar-me”

  1. Agraixo avui haver-te llegit.
    Vaig decidir sortir de la zona de confort econòmica d una feina que no m omplir i he iniciat un projecte que em tensions molt econòmicament i l ansietat a apodera de mi.
    Em sento culpable d haver somiat perquè ara estic patint. M han dit que era valenta però no saben que ploro de nit i anyoro el que vaig deixar perquè tinc dubtes de si m en sortire.
    Gràcies per les teves paraules, m han recomfortat.

  2. Daniel, com a dona que es desplaça pel món en cadira de rodes, aplaudeixo aquest article. Em permeto, però, fer dues observacions sobre un lèxic que crec que reforça la creença que volem treure’ns de sobre. Són dues paraules: prostrar i invàlid. Estar “prostrat” en una cadira de rodes (que vol dir estar fet una piltrafa) no encaixa en el to de l’article. Jo vaig en cadira de rodes, no hi estic prostrada. I pel que va a “invàlid”, no cal dir gaire cosa, in-vàlid, vol dir no-vàlid. Canviem aquesta creença també. Ara en diuen “diversitat funcional”. A la paraula “discapacitat”, personalment, no li veig cap problema, és real. Però in-vàlid no és real.
    Visca l’acceptació del que la vida ens va enviant!

    1. I jo t’agraeixo aquest comentari. Gràcies per ajudar-me a polir la meva forma d’expressar-me. Tenim molt a aprendre, oi? Disculpa que contesti amb tant d’endarreriment: no havia vist el comentari!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *