L’almoina, quan la faràs, no miris a qui la fas

Si cada dia fas el bé sense importar qui és la persona que se’n beneficia, la teva vida millorarà. Surts de casa amb el cor obert i, a qualsevol persona que trobis, l’ajudes des de la bondat. Perquè la bondat sempre té una compensació. Perquè ja sabem que el bé sempre guanya al mal (només cal veure les pel·lícules de Superman!).

Aquest refrany popular ens convida a què actuem sense mirar el destinatari de les nostres accions. Simplement hem d’anar per la vida salvant a les persones; essent bons; relacionant-nos des de l’amor i la tendresa,… i tot anirà bé.

Però això NO és cert.

Quina és la creença que sosté aquesta idea

La creença que hi ha darrere d’aquesta idea és que hauríem de relacionar-nos amb els altres des de la bondat, des de l’ajuda continuada, pressuposant que nosaltres sabem, perfectament, allò que els altres necessiten. Pressuposant que hem de ser bondadosos i relacionar-nos des del cor, és a dir, des del que sentim. Però els sentiments no són estables i, per tant, se’ns anima a relacionar-nos des d’un lloc que canvia contínuament al llarg del dia. Tota una imprudència!

Relacionar-nos des de la bondat sovint s’entén com quelcom “sensible” o “tou”. Un fet que ens condueix a no poder dir mai que no; a estar sempre somrient; o a no poder ser energètic i dir prou!. Aquesta creença ens mou a actuar sense mirar el destinatari, com aquell noi que entrava en les cabines telefòniques, es treia el jersei i sortia volant amb el puny alçat…Sí, perquè aquesta idea ens diu que fer el bé independentment del destinatari és el millor que podem fer. El que ens diu és que TU ets la persona adequada per ajudar sempre, en tot moment i a qualsevol persona… i que, a més, seràs recompensat!

Però tot això és erroni. I com ho sabem? Perquè ens fa patir.

I què hi ha de veritat?

La veritat és, ni més ni menys, que jo no sé què és bo per a tu i, per tant, no puc decidir-ho per tu. Conseqüentment, si tu no em preguntes, jo no puc respondre’t. Si no em demanes ajuda, encara que jo cregui tenir la resposta, no puc donar-te-la. Però si jo no puc contenir-la, significa que qui necessita ajuda sóc jo perquè no sé respectar el temps i el dret dels altres a equivocar-se.

Fer bé als altres no és tractar-los sempre entre bolquerets. Fer el bé als altres, en realitat, significa respectar el seu dret a equivocar-se, el seu dret a no interferir en les seves vides, el seu dret a ser respectats, el seu dret a no ser enutjats, etc. Un dels errors més grans en les relacions és no permetre viure a l’altre les conseqüències dels seus errors, per salvar-los abans. Impedir que puguin aprendre dels seus propis errors no és respectar. Això no els permetrà créixer com a persones sinó que els pren la seva llibertat, la seva capacitat de decisió.

És important recordar als ”benefactors compulsius” que, abans de llençar-se a ajudar a algú, hem de tenir en compte que només ho podem fer quan es compleixen tres requisits:

  • Primer: que la persona em demani ajuda. Si no me la demana, no he d’actuar.
  • Segon: que em demanin ajuda per algun fet que ell o ella no pot fer.
  • Tercer: que l’ajuda sigui perquè em correspongui, que jo estigui en condicions de donar, quelcom que en la relació sigui lògic.

Remarco aquestes tres normes d’ajuda perquè no es tracta d’ajudar a qualsevol persona en qualsevol circumstància, sinó d’ajudar amb criteri comprenent que fer el bé a les persones significa buscar el seu màxim benestar possible. No significa sempre dir-los que sí, algunes vegades haurem de dir que no. El “sí” de les persones que són incapaces de dir que no té molt poc valor. Podríem dir que quan diuen que sí no estan sent bones persones, sinó covardes. Per això, les persones covardes haurien d’aprendre a callar, fins a tenir l’energia suficient per a dir que no –fins i tot quan resulta incòmode- i el mateix quan s’ha de dir que sí. Llavors sí que podran dir que sí. No abans.

Una observació. Quan un té la necessitat de fer el bé, sovint és degut a què no es sent complert; d’aquesta manera, fent el bé als altres, es sent estimat i necessitat. I és molt possible que en aquell instant s’estableixin relacions amb els altres amb la intenció de ser imprescindible. Això és fer mal als altres.

Aquesta dinàmica succeeix moltes vegades amb els pares i les mares que, volent fer el bé als seus fills, es creuen indispensables. I quan els “nens/es” tenen quaranta anys, segueixen pensant que els han de donar el mateix que quan eren petits.

Sovint, volem fer el bé als altres perquè la nostra vida no ens omple suficientment. Si no fos el cas, veuríem que hem après a partir dels errors i, en observar els errors aliens, somriuríem amorosament i de forma respectuosa “perquè jo també he viscut la mateixa situació”, i diríem “ Renoi! Està avançant! Si necessita ajuda em trucarà i només en aquell precís instant li donaré…”

La veritat és que nosaltres no podem saber quin és el bé pels altres. Només podem saber quan ens correspon ajudar si es donen els tres requisits anteriors.

Hauríem de saber que la bondat inclou tendresa, però també fortalesa; inclou el sí, però també el no. Que un volcà i un terratrèmol són tan bondadosos com la brisa o un dia de sol; i que en la natura hi ha de tot, i nosaltres no som ningú per jutjar on està el bé i on està el mal. Per tant, abans de voler fer el bé als altres, millor dedicar-nos a fer el bé a nosaltres mateixos. Perquè quan ens creiem supermen o superwomen, és perquè ens sentim condemnats. Aquesta és la realitat.

Evita ser bo fins que no conquereixis el coneixement

El bé i el coneixement són el mateix concepte; el coneixement i l’amor també. T’imagines que, amb bona voluntat, donéssim la clau del món als nens/es de tres anys? Seria un desastre!

Així doncs, fins que nosaltres no siguem capaços de relacionar-nos amb la realitat des del coneixement, hem d’evitar les interaccions que no ens demanin explícitament. Ens hem d’allunyar del desig irrevocable d’intentar salvar el món; així com de creure que sabem què és bo i què és dolent per a la resta.

En altres paraules: les mans quietes! El treball és intern, no extern.

Verifica-ho fent el contrari

Tot el que acabem d’explicar ho comprovarem verificant que, si fem el contrari, la teoria no funciona.

Si vols comprovar-ho fes el següent: busca una persona a qui vulguis ajudar o fer el bé. Decideix tu el bé que desitges fer-li, sense preguntar-li. No et qüestionis si aquesta persona és capaç per si mateixa. No et preocupis de si tu mateix tens les capacitats o no per fer-ho, i fes-ho.

Per exemple: si la teva amiga té un atac d’apendicitis, busca un vídeo tutoritzat pel Youtube i opera-la. Comprovaràs que, quan ajudes sense coneixement de causa, generes dolor. Hauràs comprovat els tres requisits anteriors. Hauràs verificat que només s’ha d’actuar quan es coneixen les conseqüències dels actes. I verificaràs que, abans de fer el bé sí que cal mirar.. i molt!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *