La injustícia no existeix. Creure en ella m’omple de venjança i odi

Podem esperar d’un cocodril que actuï com un gosset falder? Podem esperar del foc que no cremi? Podem creure que l’aigua deixarà d’estar mullada?

Esperar que les coses siguin diferents a com són és ignorar la llei de causa-efecte: mentre existeixi la causa prèvia, només podem viure l’efecte que en tenim.

Pretendre que la realitat és injusta perquè no encaixa amb els nostres desitjos és negar-nos a comprendre que el foc, el cocodrils i l’aigua són com són i, per tant, produeixen els resultats que produeixen. Pensar que la seva acció o la seva existència és injusta, ens omple d’odi i venjança… i, et sembla bona idea viure odiant?

Cocodrils, mossegades i ignorància

Un riu bell i tranquil, transparent i temptador en un capvespre càlid d’una tarda africana. La temptació refrescant i relaxant d’una capbussada. La possibilitat, inclús, d’immortalitzar el moment a través d’unes fotografies que mostrarem quan tornem a casa.

Llençar-nos a l’aigua i sentir, al costat de la nostra pell ignorant i despreocupada, el contacte fred i gairebé immòbil d’un cocodril que havia passat inadvertit fins aleshores. El terror inundant-nos fins al moll de l’os. No només por, sinó verdader pànic. La por a ser mossegats i atacats sacseja el nostre cos i intentem sortir de l’aigua ràpidament. Desitgem no haver entrat mai en aquell riu d’aigua cristal·lina i, sobretot, desitgem intensament no ser víctimes d’una mossegada, possiblement mortal, del cocodril.

El cocodril continua immòbil. No mossega. No es mou. No té fam. Si hagués tingut gana res de l’anterior s’hagués pogut explicar. La nostra vida seria història. Haguéssim sigut un berenar de carn blanca per a un cocodril africà. Fi de la història.

La realitat és, sempre, fruit d’unes causes. Si som cruspits és per la gana del cocodril i per la nostra imprudència. Si salvem la nostra vida és degut a què, simplement, el cocodril no tenia gana però, podem acusar-lo de ser un animal roí, injust, astut i malvat per amenaçar la nostra vida? Tenim dret a disparar-lo i a matar-lo, per justícia, un cop fóssim a la riba? O, potser hem de començar a acceptar que en els bells rius africans els cocodrils existeixen i que les seves mossegades són inevitables si nosaltres actuem amb ignorància?

Crec que aquesta última possibilitat és, sens dubte, la més encertada. Si un cocodril mossega, ell està actuant tal i com és, i jo estic essent un ignorant per oblidar que són perillosos. No puc culpar als cocodrils de la meva imprudència. No puc exigir justícia després de ser un ignorant, ni exigir que els cocodrils actuïn com si fossin ovelletes.

Humans, cocodrils i injustícies

Podem entendre aquest exemple amb facilitat perquè ens referim a un animal, a un ésser innocent que no deixarà de ser un famolenc i mortífer cocodril. Entenem ràpidament que culpar a un cocodril de ser “injust” és una forma evident d’intentar dissimular la nostra imprudència i la nostra ignorància. Entenem amb l’exemple anterior i, sense gaire dificultat, que el cocodril no és dolent ni injust, sinó que actual tal i com es podria esperar que actués un animal de les seves característiques.

Traslladar l’exemple anterior a les persones acostuma a ser més difícil. Intentar comprendre que les persones que exerceixen la violència, que són cruels, que roben… no estan actuant de manera injusta és, sovint, difícil d’acceptar perquè pensem que una cosa són els animals innocents i, una altra, les persones.

Encara ens és més complicat observar els estralls socials: guerres, explotació, desigualtats… i pensar que no és quelcom injust. Tanta injustícia ens bull la sang!

A pesar d’això, vull que analitzem la situació amb cura. No som conscients que, si un bebè no rep els nutrients alimentaris suficients, pot desenvolupar importants dèficits que marcaran, tota la vida, una fragilitat corporal que d’una altra forma no hagués tingut? A què podem entendre que una persona adulta pugui tenir una salut delicada tota la seva vida si, durant la infància, no va rebre els nutrients suficients i adequats?

El mateix succeeix quan una persona, en un moment determinat, no ha rebut suficient recolzament, afecte o informació: es pot convertir en una persona sense capacitat d’empatia, agressiva, incapaç d’estimar.. aquest tipus de persones existeixen. Existeixen persones que tenen un pou interior buit i plenes de dolor. Hi són. Són fruit d’un passat que les va convertir en el que són.

Per part nostra, és una mostra d’ignorància creure que totes les persones hem gaudit d’un passat bonic i nutritiu. Per part nostra, és una bestiesa creure que tots els adults tenen els suficients recursos interns per oblidar les dificultats i esmenar el passat. Moltes d’aquestes persones ferides i dolgudes circulen pels carrers, agafen el metro, treballen amb nosaltres o són els nostres veïns i veïnes.

Ignorar-ho i culpar-los per actuar tal i com ho fan és tan absurd com banyar-nos en un riu africà sense vigilar que no hi hagi un cocodril a la vora. Culpar al cocodril de la mossegada serà la manera de no acceptar la meva responsabilitat: he de ser conscient que no només hi ha cocodrils als rius africans, sinó també en els carrers de la meva ciutat.

No t’omplis d’odi

Si hem entès l’anterior, veurem que omplir-nos d’odi davant el dolor, el furt, la violència, les desigualtats.. no ens ajuda a resoldre-les. Al contrari, aquestes situacions ens omplen d’odi interiorment i ens impulsen a ser venjatius. Evidentment, quan la venjança s’instal·la en la nostra ànima sentim la necessitat d’exercir un càstig, dolor, una violència en contra de qui ens ha fet mal… i l’espiral de violència i desamor es fa inevitable!

Un conegut mestre espiritual va dir que, quan algú ens agredís, poséssim l’altra galta. No volia dir que ens deixéssim pegar sinó que responguéssim des d’un altre nivell de consciència. Ens convidava a comprendre que no totes les persones saben el que fan, ni poden saber-ho, ni poden actuar diferent. Ens convidava a construir una realitat justa, que ell anomenava el regne del cel, sense agredir a ningú, sabent que cada persona arribarà a entendre la realitat quan sigui el seu moment. Per això, no podem culpar-los per ser cocodrils ni mossegar.

Nosaltres no podem canviar els altres. Seria prepotent pretendre que podem transformar els altres quan nosaltres ho desitgem. Seria absurd. Però sí som responsables de nosaltres, del nostre interior.

Pretendre que el món està ple de persones equilibrades, felices i conscients és mentir-nos. És ignorar la realitat d’aquells adults que encara són cocodrils. Culpar-los per les seves accions i creure en la injustícia és una excusa per agredir-los, per a què jo actiu com un cocodril. És una forma d’emplenar-me d’odi i ser, jo mateix, un altre cocodril que no pot aconseguir la pau interior invulnerable que comporta el regne del cel.

La injustícia no existeix. Creure que existeix la injustícia m’omple d’odi i em converteix en un venjador fet que, de retruc, porta a la meva vida més odi i dolor. Realment, vull això en la meva vida? Comprendre que la injustícia no existeix i que només existeix la ignorància, em permet viure des d’un nivell de consciència superior que m’omple d’una pau invulnerable. Repeteixo, la injustícia no existeix i no actua en contra de ningú sinó a favor del que promou més harmonia, més pau i equilibri. D’aquesta manera, la meva vida s’omplirà de pau, servei i felicitat.

Exercici

Quan ens trobem amb quelcom que ens sembli injust, us animo a fer-vos les següents preguntes:

1.- He oblidat que les persones que fan mal als altres ho fan perquè elles mateixes estan ferides i només saben actuar com a cocodrils? He oblidat que els cocodrils no només viuen en els rius africans, sinó també en els carrers de la meva ciutat?

2.- Què puc fer per reduir el dolor sense incrementar-lo ferint el cocodril i els altres? Com puc actuar de manera que el dolor es redueixi i no generi més odi al meu voltant? Com actuar sense ànim de venjança?

3.- Si el cocodril està disposat a aprendre, puc ensenyar-li a veure la vida de forma diferent per a què actuï d’una altra manera? En cas contrari, puc protegir-me’n i, a la vegada, acceptar que ell no canviarà fins que estigui disposat a aprendre i assumir les conseqüències dels seus actes, però que no em correspon a mi ferir-lo o venjar-me’n?

4.- Puc anar-me’n desitjant-li el millor? Puc protegir-me’n desitjant-li que descobreixi l’empatia i l’amor?

Respectar el procés d’evolució de cada persona és una mostra d’amor i de consciència elevada, ja que només la poden dur a terme aquelles persones que han entès que la injustícia no existeix. Deixant de creure en la injustícia i actuant tal i com ho hem de fer, el món s’omplirà d’amor.

Publicat per

Daniel Gabarró

Em dic Daniel Gabarró Berbegal i el meu ofici és inspirar, acompanyar i transformar conscientment persones, empreses i organitzacions. Em dedico a il·luminar la realitat, crear mapes per tal d'indicar els camins per arribar el més lluny possible com a societat, com a empreses i com a persones individuals. Algunes persones em defineixen com a Sherpa, ja que els mostro el camí i els acompanyo durant el trajecte, d'altres em defineixen com a filòsof pràctic, com a pensador, assessor o fins i tot, com a intel·lectual perquè faig intel·ligible la realitat sense simplificar-la. En qualsevol cas, camino al costat de les persones a les que ajudo. Imparteixo formacions per a empreses, administracions i organitzacions que volen adaptar-se al nou paradigma: els vells temps ja no tornaran i cal obrir-se a la nova realitat. També faig cursos per a persones interessades en el seu creixement personal i despertar espiritual, en la línia de l'Antonio Blay i l'Anthony de Mello. Professionalment sóc empresari, escriptor, conferenciant, formador, diplomat en direcció i organització d'empreses, mestre, psicopedagog, llicenciat en humanitats, diplomat en direcció, expert en PNL i exprofessor de la Universitat Ramon Llull i de la Universitat de Lleida. Col·laboro habitualment en diversos mitjans, com "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio, que ofereix eines emocionals per a la vida diària. He publicat alguns materials sobre temes diversos: espiritualitat i empresa, tècniques d'estudi, tècniques d'investigació, didàctica de l'ortografia, evolució moral, transformació de la masculinitat, fracàs escolar... entre d'altres. Sóc aquí per ajudar-vos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada