Jo sóc responsable dels meus pensaments

No és veritat que el Joan em posi nerviós. No és veritat que la meva mare em tregui de polleguera. És fals que la Maria m’alegri els matins amb el seu bon humor.

Quan faig responsables els altres del que jo penso succeeixen dues coses: m’enganyo a mi mateix/a i delego el meu poder. Ambdós generen problemes i dolor en la meva vida. Si desitjo ser feliç i lliure he de veure la veritat i recuperar el meu poder. Per fer-ho cal que m’adoni que només jo sóc responsable dels meus pensaments, del meu interior. Ningú més. Només jo.

No és el que sento, sinó el que penso

En l’entrada anterior afirmava que el que visc està marcat pel que penso i no pel que sento. Tot i que allò que ens desespera siguin les emocions i el dolor psicològic que generen, hem de comprendre que les emocions neixen sempre d’un pensament previ.

Si crec que el paper que tinc entre les mans és un dècim premiat de la loteria, les meves emocions es dispararan. En cas contrari, si penso que aquest paper és una multa d’Hisenda, les meves emocions també es dispararan d’immediat. Per tant, les emocions són filles de la interpretació que fem de la realitat. L’important, conseqüentment, no són les emocions en si mateixes, sinó el pensament que les genera.

El meu pare és qui em posa nerviós?

Existeix la idea, socialment equivocada, que els altres ens fan feliços o infeliços. En general, acostumem a pensar que “si aquell/a no fes allò, jo em sentiria millor”, que si “aquell/a no digués certes coses, jo no estaria nerviós/a”, que si “aquell/a fos diferent, tot canviaria…”, “si el meu pare no em poses nerviós…”, etc.

Només cal asseure’s una estona en qualsevol lloc i parlar amb les persones que se’ns apropen per veure com l’habitual és donar les culpes del que sentim als altres. Segons el nostre punt de vista, creiem que són els altres els qui produeixen el nostre dolor, el nostre sofriment o la nostra alegria.

Naturalment, això té tres conseqüències: dolor, patiment i impotència. Dolor i patiment perquè som víctimes de l’entorn i, com a víctimes indefenses, sovint ens toca viure situacions “inevitablement doloroses”. Impotència perquè, si la situació no depèn de la nostra acció, com podem canviar-la?

Tot i així, allò que socialment s’accepta no ha de ser del tot cert. Inclús bona part del que s’afirma socialment és fals. No cal ser gaire llest per adonar-se que la nostra societat pot millorar molt! Així que millor no creure’s tot el que apareix o acabarem patint! Hem d’aprendre a veure el que és socialment erroni per poder viure sense dolor.

La pròxima vegada que pensem que algú em fa sentir bé o malament, us prego que recordeu aquesta reflexió. Recordeu que són els nostres pensaments els que generen allò que sentim. No són els altres els qui ens fan sentir, sinó nosaltres en pensar tal i com ho fem. Si no ens agrada el que sentim, perquè no canviem el nostre interior?

Això ens condueix directament al nucli de la qüestió: El nostre interior depèn de nosaltres i de ningú més!

Evidentment, existeixen situacions més fàcils que d’altres, però això no va en detriment del que acabo de dir: la forma en com visquis la situació –independentment que sigui més fàcil o més difícil- depèn de tu. Per a entrenar-vos, us suggereixo que comenceu per viure situacions fàcils lleugerament incòmodes de forma conscient per, quan us trobeu davant d’una situació realment difícil, saber-la afrontar sense patiment.

Però… no us dic que creieu cegament allò que us dic! Us animo a verificar-ho per vosaltres mateixos i, un cop comprovat, aquest coneixement serà evident i us farà lliures.

El pròxim cop que penseu en frases com “el meu pare em posa nerviós”, “la culpa del que estic vivint la té aquesta persona…”, etc.; us prego que recordeu les paraules d’aquest article i practiqueu l’exercici que hi ha a continuació.

Exercici

Quan el sofriment i el dolor us envaeixin per culpabilitzar als altres d’allò que viviu, recordeu aquest antídot que consta de quatre passos:

Primer: Recordeu l’exemple del dècim de loteria i la multa per entendre que allò que ens fa patir no és allò que vivim, sinó la manera en com ho interpretem. Adoneu-vos que allò que us genera angoixa no té el mateix efecte en persones que viuen situacions similars. Deduïu, per tant, que no és el fet el que crea el patiment, sinó el vostre pensament quan interpreta aquell fet.

Segon: Decidiu què preferiu: patir o alliberar-vos del patiment? Si preferiu continuar patint –quelcom lícit i més habitual del que pensem, ja que el patiment genera identitat i reforça el nostre ego fent-nos sentir importants- no es necessari que feu res. En cas contrari, si decidiu alliberar-vos, passeu al tercer pas.

Tercer: Adoneu-vos que el patiment i la impotència els genera el pensament concret que teniu. Us invito a investigar en quin punt aquest es converteix en fals. Per exemple: “no és que aquesta persona em posi dels nervis, sinó que jo no accepto que les persones pugui ser egoistes/egocèntriques/… i l’absurd és negar-ne l’existència. De fet, quan nego que els altres siguin com són, l’egoista acabo essent jo mateix/a. Quina estupidesa negar als altres el dret d’equivocar-se! Sovint això és suficient per a què el dolor disminueixi, ja que la veritat allibera, gairebé sempre, del sofriment.

Quart: Si, a més a més, afegim quelcom semblant a: “La meva pau és massa important per a què “x” i el pensament absurd que tinc al respecte la facin desaparèixer”; l’efecte es multiplica.

Recordeu: Vosaltres sou responsables del que penseu! No cediu aquest poder!

3 pensaments quant a “Jo sóc responsable dels meus pensaments”

    1. La veritat és que és un tema complex i no tinc gaires respostes. Però sí t’animo a llegir el llibre “Com viure amb la malaltia. Des de l’experiència d’un metge malalt cristià” de Joan Viñas Sala, publicacions de l’Abadia de Montserrat. Com parla de la seva pròpia experiència crec que et serà olt més útil. Disculpa que contesti amb tant d’endarreriment: no havia vist el comentari!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *