Existeix l’amor per sempre?

L’altre dia, en un curs presencial sobre “com aprendre a estimar”, una de les persones assistents em va preguntar: les parelles, són per sempre?

Crec que la resposta més adequada és, simplement, adonar-se que l’amor sí és per sempre, ja que sempre podem desitjar el màxim bé per a un mateix i per a l’altra persona. Però el que sí pot canviar és la forma concreta en com l’amor s’expressa.

Ho investiguem?

L’AMOR COM A CAPACITAT

L’amor pot estar present en totes i cadascuna de les relacions que establim amb les persones que ens envolten, si entenem que estimar és buscar el màxim bé de les persones implicades. No importa si tenim al costat la parella, un pare, una mare, un germà/a, els fills/es, un company/a de feina… l’amor està present.

De nosaltres depèn, única i exclusivament, convocar aquest desig de felicitat en el nostre interior. D’altra banda, és important reconèixer les formes concretes que pren cada relació d’amor, doncs això ens permetrà estimar amb major saviesa. A continuació, parlarem sobre algunes d’elles.

AMOR CONSCIENT DE PARELLA

Aquesta és la forma més habitual que actualment pren l’amor “romàntic” en la nostra societat, però això no vol dir que sigui l’única forma d’amor possible.

La funció de la parella o similar és compartir la vida, compartir la felicitat que tenim. Ens convertim en un “nosaltres feliç”, sense perdre de vista la nostra individualitat. No hi ha jerarquia, sinó igualtat. Hi ha ajuda, suport mutu, interès per la felicitat pròpia i de l’altre, coresponsabilitat. Naturalment, és imprescindible que les nostres parelles ens caiguin bé o la relació està destinada al fracàs.

L’amor conscient de parella no té data de caducitat fixada amb antelació, però si l’altra persona ens digués que vol deixar-nos, i desitgem el seu bé, solament podem recolzar la seva decisió. D’altra banda, si la convivència deixa de ser un espai de felicitat, l’adequat és transformar la relació, sent conscients que el que canvia és la manera de relació, però que l’amor segueix viu.

AMOR CONSCIENT ALS FILLS/ES

Som pares/mares amb la intenció de donar la vida a algú que no podem escollir, però a qui fem una promesa de recolzar-lo en el seu creixement fins que sigui independent. Així doncs, no és necessari que els nostres fills/es ens caiguin bé: i això no s’acostuma a dir mai i és font de sofriment per a moltes persones que ho viuen en silenci! Solament és necessari que ens sigui possible mantenir l’amor que els hem promès: buscar el seu màxim bé.

Però en l’amor cap als fills/as hi ha un altre element clau: el poder, l’autoritat o la jerarquia. Quan són petits, decidirem per ells/es en els temes on no siguin capaços de decidir i assumir el resultat de les seves decisions. Però, a mesura que poden decidir i assumir el resultat de les seves decisions en certes àrees, anirem reduint la nostra intervenció i els deixem decidir a ells/es perquè aprenguin de les conseqüències. Això implica respectar la seva llibertat sense interferir, relacionant-nos des de la igualtat.

AMOR CONSCIENT A AMICS I AMIGUES

La funció de l’amistat és compartir felicitat, però sense major compromís a llarg termini mentre sigui l’adequat i, a més, sabent que solament compartim estones en activitats i aficions que tinguem en comú. L’amistat implica igualtat, no jerarquia: estem en el mateix nivell i som lliures.

L’amistat comporta tenir interessos comuns als quals dediquem temps, però també admirar els valors dels nostres amics i amigues, poder fer acords amb ells i negociar quan estem en desacord en algun tema.

També és imprescindible, com en la parella, que ens caiguin bé. Tanmateix, això no és necessari en cap altra relació… ja que sovint ho oblidem exigint als altres que ens caiguin ben i confonent això amb l’amor!

AMOR CONSCIENT ALS PROGENITORS

La funció filial és retornar una petita part de l’amor rebut en la infància si els pares/mares no poden decidir per ells mateixos.

Mentre els pares són autònoms la relació amb ells és d’igualtat, sense interferències, sense voler canviar-los. En canvi, quan no poden valer-se per si mateixos/es, no és obligatori cuidar-los, doncs seria acceptar que els fills/es s’engendren per cuidar als progenitors. Però sí podem fer-ho com una opció amorosa conscient que ens ajudi a créixer i com una forma de retornar-los una petita part de l’amor rebut. Evidentment, és molt noble retornar l’amor rebut, sempre que no ho entenguem com una obligació.

Estimar-los sàviament implica no voler retenir-los quan la seva vida s’acaba, deixar-los anar quan el seu temps s’ha acabat, ajudar-los a morir sàviament.

L’AMOR QUE NO DÓNES, TE’L TREUS

En l’amor no hi ha polaritat, ni tampoc dependències: sempre pot sostenir-se. Però, per passar dels sentiments a l’amor, necessitem entrenar-nos.

Recorda: l’amor que dónes, te’l dónes. L’amor que no dónes, te’l treus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *