Eines per aprendre a estimar: III

L’eina número 3 es basa en respectar les idees, els costums i les creences dels altres. Aquesta eina em convida a respectar les decisions dels altres, renunciant a criticar-les, a condemnar-les o a castigar-les. Però també renunciant a salvar-les

El que vull dir és que jo no puc salvar-te de les conseqüències de les teves decisions. Perquè quan tu mossegues als altres, la gent et mossegarà, i jo no et salvaré: aquesta serà la mostra d’amor més gran. Quan l’altra persona observi que els seus actes tenen unes conseqüències, podrà aprendre i s’adonarà que, darrere d’aquestes mossegades, ell és qui en surt més mal parat.

Per tant, aquesta és una eina que em sembla fonamental. Com jo no puc decidir allò que farà una altra persona, decideixo respectar la seva llibertat. No tinc una altra opció. En tot cas, li donaré informació si me la demana (només si me la demana). Però quan les seves accions el portin envers el sofriment, deixaré que ho visqui com un signe d’amor per poder aprendre. És cert que sovint no podem evitar allò que els altres fan. Som adults i no podem ni hem d’evitar allò que els altres fan. Si podem ser amics, ho serem, si necessita distància, li donaré. Però no el forçaré.

Perquè t’estimo, decideixo no salvar-te

És fantàstic quan observem una escena en què un nen insisteix en dir: “No vull, no vull i no ho faré!”. I, tot seguit, tenen problemes amb els seus amics, o suspenen, o perden allò que tan els agradava perquè no ho van guardar al seu lloc, i tu, amb tendresa, et negues a salvar-los. Ells ploren, però aprenen. I descobreixen que guardar les joguines en la caixa corresponent és molt important. Respectar la seva actitud i no salvar-los és un signe d’amor! Perquè si jo el salvo, evito que aprengui i col·laboro en què es converteixi en una persona incapaç. I aquesta és una manca d’amor anomenada maltractament.

Un exercici per comprovar aquesta eina

Per verificar aquesta eina, pots fer un exercici molt senzill: tria a una persona que estimis i, enlloc de respectar les seves idees, els seus costums i les seves creences, obliga-la a què segueixi les teves. Veuràs com arruïnes la relació. O, si ho desitges, critica-la o jutja-la quan no estiguis d’acord amb ella. I veuràs com, novament, la relació se’n ressent.

Ara, en canvi, deixa que aquesta persona comprovi si el que ha fet és bo o dolent. Quina gran llibertat! Això per l’educació és la bomba! Perquè a vegades, per exemple, als nostres fills adolescents els repetim les coses quaranta vegades. Sabeu per què ho fem? Per què els diem fins a la sacietat que posin la roba a la rentadora? Perquè els salvem. Perquè agafem la seva roba i la posem nosaltres mateixos dins la rentadora. No. Només és necessari dir-ho un cop i , quan tu posis la rentadora i no estigui la seva roba, el que ella/a tindrà serà només roba bruta. I podrà escollir d’entre aquesta roba bruta, quina peça es tornarà a posar! I en uns dies tornarem a posar la rentadora i ell sabrà –o, almenys, això desitjo- que ha de posar la roba dins la rentadora si desitja tenir-la neta. Sinó es així, serà la tercera setmana que durà la roba bruta, fins que en algun moment esdevingui autònom.

El que m’ensenya aquesta eina és: “jo no et criticaré, però tampoc et salvaré”. El que succeeix és que els pares i les mares agafem la roba bruta del fill/a i, mentre la col·loquem a la rentadora, reclamem: “quants cops t’he dit que…”. I així espatllem la relació, convertim al nostre fill/a en una persona incapaç i, d’alguna manera, el maltractem.

Si em mossegues, et quedes aquí

Existeix un altre aspecte important, i està relacionat amb la dependència afectiva: no m’agrada com em tractes, no m’agrada que siguis agressiu amb mi, et critico, et jutjo.. però continuo amb tu. Per què succeeix això?

Perquè no puc sostenir el fet de què existeixin moments en la relació en els quals he de separar-me, en què he de prendre distància i això és quelcom implícit en l’amor. Tu em mossegues perquè ets un cocodril. Però, on viuen els cocodrils? Amb les persones? No. Per tant, et deixaré a la selva que és el lloc al qual pertanys. En l’altra cara de la moneda trobem la dependència afectiva: com jo no puc suportar la meva soledat prefereixo les teves mossegades, que és l’únic que em recorda que no estic sola. I això és una falta d’amor. És no aplicar aquestes eina. És salvar-te. Si més tard em demanes perdó, i em dones un ram de flors, et diré: “evidentment, et perdono”. Doncs no, no he de perdonar-te res, respecto les teves decisions… però no estic disposat/da a viure amb gent que mossega!

Aquesta és una eina clau

Seria erroni pensar que, d’entre les set eines de l’amor, una és més important que una alta. Seria tan erroni com afirmar que un martell és millor que una clau anglesa en una caixa d’eines: cadascuna compleix una funció. Ni millor, ni pitjor: funcions diferents i imprescindibles.

Però crec que respectar la llibertat dels altres i no salvar-los és quelcom bàsic per a tothom. No ho sé, només faig hipòtesis. Ho expresso perquè sé que existeixen moltes persones que desitgen salvar els altres, gairebé de forma compulsiva, després d’haver iniciat el camí de l’autoconeixement. Molts de nosaltres tendim en voler salvar els altres encara que no ens ho hagin demanat.. i això és manca d’amor! És interferir en la vida dels altres. Anem per la vida ajudant a tothom i desitjant salvar-los. Es tracta d’un error greu.

Per això remarco que aquesta eina pot ser útil per a tothom i proposo quelcom pràctic: aplicar l’eina de forma estricta, negant-vos a donar consells, ni ajudar a qui no us ho demani de forma explícita. Serà una forma clara d’amor: respectar la llibertat de l’altra persona a descobrir la veritat per ella mateixa a partir dels seus propis resultats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *