Només quan callo, veig amb claredat

La vida és un diamant de múltiples i infinites cares. Algunes d’aquestes cares es complementen mentre que d’altres semblen totalment contradictòries. Tanmateix, això no significa que en un cert moment no puguem copsar-les totes, només cal intentar copsar-les més enllà de la ment lògica. Tal com deia Antonio Blay, sovint “pensar és un endarreriment mental”.

Sempre que estiguem disposats/des a descobrir la veritat, és a dir, a endinsar-nos més enllà de l’aparença, podrem entendre totes les cares que té la realitat. Però, per fer-ho, ens pot ajudar l’exercici de replantejar-nos el significat de les paraules..

I, en aquest sentit, el silenci és “la Paraula” que amaga un profund missatge.

El significat de les paraules

En el nostre vocabulari tenim integrades una sèrie de paraules que són buides, que no tenen cap significat. Dia rere dia, nosaltres ens empenyem en atorgar-los un significat i una existència que no tenen. Tanmateix, no pel fet que una paraula existeixi en el diccionari, implica que existeixi objectivament en el món físic.

Per exemple, la calor no existeix com tampoc el fred. Existeix la temperatura i la capacitat que jo tinc de copsar-la en el meu cos. El fred i la calor són, simplement, mots que parlen de la meva vivència de la temperatura, de la meva interpretació subjectiva. Els graus sí existeixen, la temperatura sí existeix. Però “la calor” o “el fred” no tenen existència pròpia. Només són paraules, paraules buides de significat objectiu que parlen, només, de la meva valoració subjectiva del valor d’una temperatura concreta.

La foscor tampoc existeix. Existeix la llum, els fotons i la capacitat que jo tinc de copsar-la al meu voltant. Quan jo no veig prou, quan els meus ulls no la capten, dic que hi ha foscor. Però només els fotons existeixen. La “foscor” no té entitat pròpia, sinó que denomino “foscor” a l’absència de fotons… Malgrat tot, és erroni pensar que, si la foscor no existeix, tampoc existeix el seu contrari, la llum. Potser el problema és creure que la vida es composa d’oposats quan només està composada de realitats que s’expressen de forma gradual. Per tant, la llum existeix, però la foscor no.

Com acabem de comprovar, donem un significat a les paraules basat en la nostra pròpia visió, en la nostra percepció de la realitat. Es tracta d’un món completament egocèntric: si jo no veig prou llum, diré que hi ha foscor.

Tot i així, tal com hem dit, no n’hi ha prou en què les paraules existeixin en el diccionari per a què tinguin capacitat de ser, per a què siguin reals. Si no, seria tan fàcil com dir la paraula “unicorn”, i aquest animal fantàstic existiria físicament en el nostre món.

Les preguntes del silenci

I, com ja haureu endevinat, el silenci tampoc existeix. Existeix la meva capacitat per dir més o menys paraules en veu alta, perquè és el meu callar al que jo denomino “silenci”.

Des d’aquesta perspectiva, la paraula silenci torna a ser completament egocèntrica. Només quan jo callo, quan renuncio a la capacitat de parlar, de pensar en paraules, apareix el silenci.

Però, en realitat, quan jo callo és quan començo a rebre, a percebre; quan començo a ser; quan començo a escoltar; i quan puc adonar-me que hi ha una veu profunda dins meu que em pregunta: “qui sóc?”; “què vull de la vida”; “què vull aportar?”. Aquestes preguntes sempre hi són, però el meu soroll les oculta en un racó ben amagat.

En aquest sentit, el llibre del Gènesis té una bonica història metafòrica que evidencia aquest descobriment interior.

En un cert moment, Adam sense saber-ho menja el fruit de l’arbre del bé i el mal. De sobte, es sent nu i indigne, i comença a judicar segurament perquè les seves paraules han començat a ocupar l’espai del món, ha deixat d’escoltar i s’omple de judicis, de paraules, de prejudicis: ha menjat l’arbre que jutja, l’arbre que separa entre el bé i el mal. D’aquesta manera, Adam acaba de trencar el silenci amb el qual podia escoltar “la paraula”.

Però, en aquell instant en què Adam es sent culpable i s’amaga en les profunditats del Paradís, s’escolta una veu cridant-lo: “Adam, on ets?”. És la veu de Déu, que el crida i li diu pel seu nom (etimològicament Adam significa home). Com és lògic, Déu l’està veient i sap on és: la divinitat és omniscient. Però també s’adona que ara és Adam qui està perdut. Per això el crida! Perquè el veu perdut! No el crida perquè ignori on és, sinó perquè el veu perdut i vol que se n’adoni per tornar a la seva essència!

D’alguna forma, quan callo puc sentir aquesta veu que em crida per a què retorni al meu origen. Quan jo callo, la vida em crida perquè Ella sempre hi És, és el Verb i la Paraula. I sempre És perquè no pot no ser.

Escoltar-se a un/a mateix/a

Jo només puc escoltar el meu interior quan em buido de mi, quan deixo de parlar i no em considero el centre de l’univers. Quan deixo que la vida sigui tal com ha de ser i callo entenent que jo no sóc el fruit sinó que la vida fruita dins meu.

Llavors, des de la humilitat, puc començar escoltar i posar l’atenció en allò que importa; en la vida, en el Verb i en la Paraula. El meu silenci em permet captar nivells de comprensió que els mots amaguen. I, sinó, ho creieu us convido a suspendre el pensament, a deixar de judicar i a experimentar això que us dic.

Com li succeeix a Adam, quan m’omplo de judicis i falses creences, emmudeixo quelcom que hi ha dins meu i deixo d’escoltar-lo. Quan, en canvi, realitzo una introspecció basada en el silenci, cedeixo el torn a la Paraula per a què parli. I quan aquesta l’escolto, el silenci adopta el seu verdader significat: no és silenci, és escolta.

Existeixen, com a mínim, dues formes d’escoltar-se a un/a mateix/a: el descendent i l’ascendent.

D’una banda, hi ha una forma de callar que es basa en adonar-me del que jo no sóc. Jo no sóc home, ni dona, ni blanc, ni negre o català. És la vida la que transcorre dins meu i, per tant, els meus pensaments, les meves idees o les meves emocions no tenen importància. Es tracta d’observar la creació com un fet al marge de les formes. Es tracta d’ascendir cap al que sí és, tot deixant caure el que no és. Deixar caure les formes per arribar a l’essència que amaguen.

D’altra banda, hi ha una forma de callar que és veure en la Vida tot el que existeix al món de la forma: es el camí descendent.

Veient la divinitat en totes i cadascuna de les coses que existeixen físicament puc adonar-me d’allò que forma part de la meva realitat té, en el seu interior, l’esperit de la Vida, de la qual no puc estar separat/da: la Vida sempre present a tot arreu i en tot. A través d’aquesta visió, també comprenc que la vida no és una lluita i que no hi ha vencedors ni vençuts. L’únic que hi ha és l’expressió de la Vida quan callo i em permeto escoltar-la. La de l’Amor expressant-se a través de mi, la de la Paraula fructificant dins meu… i en el món, i en l’univers!

Per això es tan important callar: per trobar un centre des del qual interrogar-nos i actuar. Però aquest centre no sóc jo, sinó que ja existia: és l’Esperit dins l’ànima. Simplement, ÉS.

Callar i ser

I, des d’aquest silenci que no existeix perquè és escoltar la Paraula, potser recordis un fragment de l’evangeli que, com qualsevol altre llibre místic, és un llibre d’instruccions, és a dir, un llibre per a ser viscut.

En un fragment, Joan bateja a Jesús al Jordà i Déu parla dient “aquest és el meu fill, l’estimat, escolteu-lo a ell”. Si fas silenci, t’adonaràs que aquelles paraules de fa milers d’anys les estan dient per a tu ara i aquí. Tu ets el fill o la filla estimat/da. Escolta. Calla i escolta.

Si jo sóc més enllà de la forma, la vida és. I, si la vida és, significa que aquelles paraules de l’evangeli, i de qualsevol llibre místic prenen tot el sentit. Perquè és quan calles que escoltes amb claredat, és quan calles que deixes que la vida et parli. El més important de la vida no és la feina, arribar d’hora o tenir raó. Sinó callar i ser. El callar i el silenci em permeten escoltar qui sóc amb molta facilitat. El silenci és un camí fonamental d’auto-comprensió.

Al callar li diem silenci quan, en realitat, és Paraula. Només cal que jo sigui capaç de mirar dins meu i escoltar-la per entendre que tot és perfecte i necessari perquè la Vida fruita dins meu. La Paraula brolla dins meu.

Callem. Fem silenci

Un pensament sobre “Només quan callo, veig amb claredat”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *