L’amor no és un sentiment

Quan un comença a investigar sobre “què és l’amor”, el primer que crida l’atenció és que existeixen molts enganys, mites, moltes creences que condueixen al camí equivocat. Si un no és capaç d’identificar aquests errors, cada pas que doni l’allunyarà més de la veritat.

Un dels principals errors al qual sucumbim habitualment és creure que l’amor és un sentiment; que només pel fet de sentir quelcom per algú la feina ja està feta. I no és així. Aquesta és una creença que cal desmuntar.

Confondre l’amor amb l’enamorament

La majoria de nosaltres creu que l’amor és un sentiment perquè el confon amb l’emoció de l’enamorament. Creu que quan dues persones s’enamoren, tota la feina està feta.

De fet, en aquesta idea es basen tots aquells que ens han influenciat socialment sobre l’amor, és a dir, Hollywood, els cantants romàntic, etc. La història es resumeix en “noi/a troba a noi/a, s’enamoren, i s’ha acabat la pel·lícula”. No obstant, si confonem les emocions amb els sentiments jo confondré el meu desig cap a tu, que és instintiu, amb el fet que sigui capaç d’estimar-te, perquè estimar és quelcom completament diferent.

Estimar-te és estimar-me

Estimar-te és, en primer lloc, buscar el màxim bé per a mi i, després, el màxim bé cap a tu. Si jo et dic “em podries ensenyar alemany?”, si tu no el parles, difícilment podràs ensenyar-me’n perquè tu no pots donar allò que no tens. Sovint creiem que si ens cuidem a nosaltres mateixos, som egoistes. Però la realitat ens demostra que si no ens cuidem a nosaltres mateixos, i no som feliços, no podrem compartir la felicitat amb ningú.

Així doncs, no n’hi ha prou amb què l’altra persona em desperti emocions. El que sí és imprescindible és que jo tingui la decisió – i ho subratllo ja que per a mi l’amor és una decisió- de què passi el que passi jo buscaré el màxim bé per a mi. Jo et recolzaré i jo em recolzaré, però per donar-te suport a tu, primer és necessari que jo estigui complert, primer he de sentir-me estimat. Si jo no em sento ple d’amor no podré compartir amb tu l’amor.

L’amor psicòtic

Però, què succeeix socialment? Doncs que la gent creu que l’amor és un sentiment. Llavors, quan a algú li batega el cor a mil per hora per una altra persona, i el sentiment és recíproc, diem: ja podem prendre decisions! Casem-nos! Demanem una hipoteca! El que jo dic és que, en aquell moment, el que tens és una emoció, és un sentiment, però encara no saps si m’estimes. I, en aquest punt, et donaria un consell molt important: has d’esperar a què l’enamorament passi per poder decidir, realment, si m’estimes. Perquè hi ha molta gent que no s’estima i, el que fan, es comprometre’s en un projecte en comú però no busquen ni el bé propi, ni el de l’altre. El que volen és que l’altre desperti aquestes emocions, aquests sentiments.

I quan l’enamorament s’acaba (perquè sempre acaba entre els tres mesos i els dos anys), hi ha qui de sobte mira al seu costat i veu un gripau enlloc del príncep que tenia. Aquesta persona sempre ha estat al seu costat, però l’enamorament, en ser biològic, produeix unes descàrregues hormonals que m’impedeixen veure amb objectivitat. De fet, des de la perspectiva psiquiàtrica, l’enamorament és un brot psicòtic ja que aquest es defineix com la “incapacitat de pensar en una cosa diferent”. Per tant, si jo només puc pensar en tu, perquè estic enamorat, estic sofrint un brot psicòtic. Afortunadament, el brot psicòtic de l’enamorament dura poc temps. A totes les persones amb qui parlo els animo a gaudir de l’enamorament, però a no confondre’l amb l’amor, ni a prendre decisions mentre continuïn enamorats. Quan l’enamorament hagi cessat podran prendre decisions.

I si m’enamoro d’una altra persona?

Aquest fet es complica quan, per exemple, tens una parella amb la qual has construït una relació des de l’amor verdader, i t’enamores d’una altra persona. Això pot succeir, ja que la teva biologia ha detectat una persona altament compatible amb tu a nivell sexual. I l’instint es posa com una fera! Però quan jo m’enamoro d’una persona i ja tinc una relació, no significa que la meva relació no sigui sòlida. Si la meva relació no és sòlida, tampoc ho era abans d’enamorar-me. I si és sòlida, potser gaudiré d’aquest enamorament sense fer res, o ho pactaré amb la meva parella ja que les relacions són sempre lliures i de mutu acord.

Amor, dependència i dolor

Per tant, l’important no és sentir molt sinó aprendre a estimar. Decidir que el nostre amor serà sostingut malgrat les dificultats. Per tant, un objectiu social seria ensenyar que no és suficient en estimar –perquè hi ha diferents tipus d’amor i molts són immadurs – sinó que necessitem “amor de qualitat”. I recordar quelcom essencial: si pateixo per amor, no és amor, és dependència. Perquè si pateixo significa que estic esperant que l’altre em generi sentiments, i no estic acceptant que l’altre és lliure. Si estimes, el que desitges és que tant tu com l’altre sigueu feliços. Si l’altre vol marxar, i jo l’estimo de veritat i vull el seu bé, el que he de fer és deixar que marxi. Puc sentir tristesa, però sé que és el millor que puc fer per a tu i per a mi.

Verifica el que et dic

Creure no serveix de res. Les coses s’han de comprovar, sinó, són inútils. Per això, t’animo a comprovar per tu mateix el que acabem d’exposar en aquest article amb un parell d’exercicis.

Exercici 1

Imagina’t que estàs de mal humor i vols mossegar a la primera persona que se t’apropi. Imagina’t que els teus sentiments interiors són horribles (que el teu cap t’ha insultat, per exemple). Pots imaginar-te el resultat de relacionar-te des de les emocions? Creus que, perquè et relacionis des dels sentiments, i siguis sincer/a amb els teus sentiments, estaràs construint una relació que valgui la pena? O creus que, al marge del que sentis, la teva conducta sempre ha d’estar dirigida pel que hagis decidit?

Exercici 2

Pots imaginar-te com serien les teves relacions amb totes les persones, i no només amb aquelles de les quals estàs enamorat, sinó com serien totes les relacions amb els teus fills/es, germans/es, amistats, etc.; si al marge del que tu estiguessis sentint ara et relacionessis sempre buscant el seu màxim bé?

Podries verificar que les teves relacions millorarien? Podries verificar que la teva vida seria millor? Pots entendre que és indiferent el que sents, perquè quan estimes a algú no pots maltractar-lo? Pots adonar-te que els sentiments no són fonamentals per decidir estimar? Per exemple, t’adones que exigir a un nen/a autista que ens desperti sentiments positius és cruel i inhumà?

Si verifiques els punts anterior comprovaràs que és millor no relacionar-se des de les emocions, sinó des de la decisió d’estimar. Comprovaràs que els sentiments no són l’eix neuràlgic de l’amor, sinó la decisió de buscar el màxim bé de les persones que estimem.. nosaltres primers/es!

2 pensaments sobre “L’amor no és un sentiment”

  1. D’altra banda, al cap de dos dies de trencar, vaig retreure-li en persona i una mica alterat emocionalment -que no violent- tot un seguit d’actuacions vers la salut on ella mai va voler que jo intervingués. Crec que preferia trobar-se malament a deixar-se ajudar per mi per gaudir plenament plegats. Clar que, una amistat gran i misteriosa amb una doctora era el topall. Jo però mai vaig deixar de cuidar-la com era degut, però patia molt pels seus malestars. Al cap d’uns dies també li vaig rebatre tot el seguit de retrets econòmics. La resposta fou: bon vent noi i ni una paraula més. Al cap de poc m’assabento que ja està amb un altra noi igualant el nombre de membres familiars infantils per banda i com si res.

    Segueixo sense entendre-ho, perquè tres mesos abans em demanava que em fés la vasectomia, dos abans que m’estimava molt i quines ganes que marxessin les nenes per estar sols, un abans l’habitació plena d’espelmes amb cava.

    M’ha creat tot això un trencaclosques que déu ni do, i sobretot perquè els reptes de projecte de vida els plantejo jo i són acceptats amb alegria.

    Tot, una gran mentida em sembla a mi. Una especulació vers la meva persona i projecte, perquè si hagués cobrat 5000€/mes, llavors tot si que hagués estat perfecte…

    Quin greu !!!

    Miquel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *