Eines per aprendre a estimar: VI i VII

Quan ens plantegem una relació d’amor, disposem de set eines d’aprenentatge, de les quals ja hem comentat cinc. Aquestes dues últimes fan referència a la capacitat que tenim d’estimar als altres, no en quant a seguir les pròpies emocions i els sentiments, sinó en buscar el millor de nosaltres mateixos i el millor per a l’altra persona.

Si jo sento moltes coses però et maltracto, no t’estic estimant. Si no vull que tu te’n vagis, quan això podria ser el millor per a tu, no t’estic estimant. L’amor és buscar el bé de la persona que estimo. Estimar no significa deixar-me endur pels sentiments: això és sentimentalisme i genera dolor. Un exemple evident són els fills i les filles: com volem el seu bé els donem ales, i els deixem marxar tot i que voldríem tenir-los sempre en el niu.

EINA 6: Renunciar a patir

En qualsevol relació d’amor, jo he de ser capaç d’agrair les dificultats perquè hi seran, sense excepció, sigui en la parella, en l’àmbit familiar, a la feina o en el nostre cercle d’amistats. Observem-ho.

Una persona, plenament feliç, puja a l’altar i diu “ Sí, vull”. Setmanes després hi ha dificultats, dies i hores després n’hi ha. Les dificultats són inherents a les relacions.

Fa poc, impartint una xerrada de formació per a docents, em deien: “volem saber de quina manera podem eliminar els conflictes”. Els vaig mirar i els vaig contestar “morint-vos. En el moment en què ho feu, ja no tindreu conflictes”.

L’important no és tenir conflictes (tampoc és adequat demanar-los), sinó agrair les dificultats – i aquesta és una eina de l’amor- i entendre-les per a què m’ajudin a créixer, a aprendre, i a estimar amb més llibertat.

Potser jo no suporto que et pintis les ungles; deixis la tapa del vàter oberta, que oblidis treure els cabells que has deixat a la dutxa… Sí, pot ser, és possible. No em vaig casar amb tu perquè tancaves la tapa del vàter o recollies els cabells. Hauré de recordar perquè em vaig casar amb tu, i descobrir que aquests detalls són aspectes menors que poden ser gestionats des de les necessitats. Però si l’altra persona no pot evitar quedar-se calba, jo hauré d’escollir si vull sostenir el teu propi bé al marge de què et quedis calb, o no. Si la resposta és negativa, realment no volia el teu bé, en realitat m’havia enamorat del teu cabell i no de tu.

A què em refereixo quan dic “agrair les dificultats”?

Aquesta afirmació és més profunda del que sembla. Estic fent-me una promesa a mi mateix/a, per la qual renuncio a qualsevol patiment. Cada matí, quan m’aixeco, miraré al mirall i em diré: “avui seràs feliç”. Passi el que passi, malgrat l’existència de dies complicats, ho intentaré.

Per tant, en les relacions amb els altres, renunciem a patir; busquem entendre com el que ens està passant ens pot beneficiar a ambdós. Valoraré les dificultats perquè m’estan ajudant a estimar-te més, a sostenir el desig, a buscar el meu bé i el teu bé al marge de si és, o no, fàcil.

Quan jo sóc capaç de sostenir això, l’amor és manté en la meva vida i, com a conseqüència, una pau i una felicitat profundes, independentment de què a vegades succeeixin fets que no m’agradin. Quan passa això, li estic dient a la Vida: “que es faci la teva voluntat i no la meva”. Li dic que sí a la vida i accepto el que m’està passant.

Dolor i patiment

En algun moment de la nostra vida, alguna cosa ens farà patir. Potser degut a la pèrdua de salut, d’una relació, de la feina, d’un ésser estimat, el dolor és objectiu inevitable.

Però el patiment, en canvi, és psicològic i és optatiu. Si jo no accepto la vida, patiré. El problema sempre es redueix al mateix: sóc capaç de dir sí a la vida?

Només quan accepto que no tinc raó, o quan accepto que he de comprendre a l’altre enlloc de què l’altre em comprengui a mi, en aquest moment tinc el poder, tinc la capacitat de dir-li sí a la vida, i quan la tinc renuncio a patir. Si he decidit no patir, res em farà patir.

Existeix una teoria equivocada que afirma que són els altres qui em posen nerviós. No! Sóc jo qui és posa nerviós quan els altres no cobreixen les meves expectatives. Per tant, una cosa és el dolor inevitable i l’altra és el sofriment, que és opcional. Optes pel sofriment quan dius “el món hauria de ser com jo vull”. Perquè decideixes ocupar el paper de Déu (i potser hauries de ser una mica més humil, no creus?).

Comprovem com funciona aquesta eina

Tenim, com sempre, dues maneres per comprovar-ho. La manera més senzilla és la negativa: anem a decidir el que succeirà demà. Decidim com ens tractaran els altes, la temperatura que farà, que el semàfor estigui en verd quan vulguem creuar; que tothom s’inclini al nostre pas i ens aplaudeixi…Però com tot això no succeirà, només podem resignar-nos a patir! Llavors veurem que l’únic que hem de fer és agrair quan les coses no surten com nosaltres volem. Perquè agrair tot això m’obliga a ser flexible, i quan sóc flexible sóc feliç.

La forma positiva de comprovar aquesta eina és quan, al matí, decideixo ser un jonc, flexible passi el que passi. Dir-li sí a la vida i ser feliç passi el que passi, i mai castigar-me davant del sofriment. Sembla una promesa un pèl estranya, però és una d’aquelles promeses fonamentals que qualsevol persona hauria de fer-se.

EINA 7: Renunciar a fugir de la vida que tinc

Les eines s’han d’aplicar, primer a un mateix i després als altres: jo he d’acceptar que sóc calb i pelut, fins i tot quan la publicitat dictamini que els homes atractius són imberbes! Jo tinc un cos, una intel·ligència, i una orientació sexual determinada. Tinc una capacitat intel·lectual i una energia. Tinc una capacitat creativa concreta. Ho sento. No sóc Einstein, Picasso, Bach… I és una sort, perquè quan em mori la vida no em preguntarà: “com et va anar essent Picasso?”; em preguntarà “com et va anar essent Daniel Gabarró?”. I jo hauré de dir que al principi la vestimenta m’anava gran, però finalment vaig aconseguir omplir-la.

He de renunciar a fugir de la vida que m’ha tocat, essent la persona que sóc. He nascut en un país determinat, amb una llengua, una cultura, unes capacitats determinades, i són aquestes les que he de posar al servei del món. Sense queixar-me. Hi ha una teòloga que afirma que Déu pot amb tot, menys amb una cosa: acabar la creació. Sóc jo qui ha de finalitzar amb la creació, i si jo no empleno el meu vestit, si no aporto l’únic que puc aportar al món perquè no hi ha un altre Daniel Gabarró, el món quedarà incomplert. I Déu plorarà en un racó.

Primer jo, després els altres

Una eina per ser feliç és conèixer qui sóc realment i expressar-me. Perquè jo sóc l’únic que es pot conèixer i l’únic que pot expressar-se tal com és. Per tant, he de fugir de qui m’ha tocat ser, estimar la persona que sóc, el lloc on estic, el treball que tinc, la família que m’ha tocat, perquè només així podré ser feliç. Però, i envers els altres?

Molta gent afirma “jo estimo a la meva mare i al meu pare, el que passa és que m’agradaria que fossin una mica més atents, més intel·ligents; més flexibles, més…” I jo els dic “tu no estimes als teus pares, estimes a qui no existeix! Perquè el teu pare NO és flexible, no és atent, no és… El que tu estimes és una fantasia”. I el mateix succeeix amb els fills. “Aquesta filla que t’ha tocat, accepta que és una nena cursi, que li agraden els vestits de princesa.. i prou, accepta-la”. Estima aquest nen que perd les seves coses, que no fa el deures, que sembla que no tingui interès. Estima’l, és a dir, busca el seu bé.

Moltes vegades els pares i mares fugim dels nostres fills, perquè estimem a l’altre, no al que tenim. I moltes vegades fugim de les nostres parelles, perquè no estimem a la persona que tenim al davant, sinó que li exigim allò que no fa. Voler canviar l’altra persona, sigui la parella, el fill o el pare, en realitat és voler fugir de la relació que ens ha tocat viure. És fer-los mal, és violentar-les.

Allò fonamental és adonar-se de què hem d’estimar-nos tal com som i estimar als altres tal com són. Apliquem aquesta eina sempre, no només quan creiem que els altres són dignes d’amor. No puc donar-li la contrària a la vida: si la vida ha decidit que jo naixi en aquest moment, és perquè creu que sóc suficientment bo! Així que s’ha acabat exigir-li a la vida allò que ella no m’exigeix.

Vols veure si aquesta eina funciona?

Però, com comprovar que sóc feliç quan decideixo abraçar el lloc on estic, les coses que tinc i allò que faig? Fes-ho al revés: decideix que no ets suficientment bo. Decideix que la teva filla no és prou forta, no és suficientment llesta o simpàtica. Decideix que la teva parella -si en tens- no és suficientment sexy… (sempre n’hi ha una altra persona molt més sexy!). Veuràs com arruïnes la teva vida.

Al contrari, decideix que és amb aquesta persona amb la que gaudiràs la seva creativitat, la seva intel·ligència, el seu amor, la seva energia. I decideix donar-li allò que necessita. Veuràs com no t’importa com sigui aquesta persona: tu seràs feliç. Un bon exemple de com això es produeix, ho veiem en la roba i amb els habitatges. Crec que la majoria de nosaltres té una casa que ens agrada; però si no és el cas, tindrem una peça de roba que ens encanti. I la meva pregunta és: és la teva casa la millor que hi ha al món? La resposta és “no”. La roba que tant t’agrada és la millor del món? Tampoc. Quan decideixo acceptar que el que tinc m’agrada, ja tinc el que necessito per ser feliç. Aquesta és la prova, aquest és el secret. Així podrem estimar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *