Eines per aprendre a estimar: IV i V

Al començar aquesta sèrie d’articles afirmàvem que, per estimar, se n’ha d’aprendre; que estimar només amb bona voluntat però sense tenir una preparació prèvia, no és suficient. Que el lliure albir en l’amor pot conduir-nos a fer mal a aquelles persones a qui només desitgem el bé. En aquest article, entendrem que per estimar és necessari abandonar la queixa i la culpabilitat, ja que ens distancien de les persones que estimem, i, quan ens queixem de tot i de tothom, ens empobrim.

A l’hora de presentar aquestes dues noves eines per estimar, cal recordar el seu perquè. El motiu que ens mou a presentar-les és per deixar d’improvisar en l’amor i en les relacions. L’amor és massa important com per no preparar-se en saber estimar bé. Les eines d’amor que avui us ofereixo són molt fàcils d’assimilar i poden explicar-se en positiu (el que s’ha de fer) i en negatiu (el que cal renunciar). Utilitza aquestes eines al teu parer: veuràs que funcionen de la mateixa manera en ambdós casos.

EINA 4: Renunciar a culpar

Hem de renunciar a culpar els altres perquè, simplement, la culpa no existeix: totes les persones, quan actuen, ho fan justificant la seva acció, pensant que tenen raó. Observem-ho amb un exemple: quan algú ens roba, segresta a una altra persona o, simplement, creua un semàfor en vermell, ho fa sabent que actua de forma incorrecta, però pensant que té raó, que té un motiu per fer-ho! Cada visió del món comporta una actuació sobre el mateix que és inevitable: segons el teu nivell de consciència, actues d’una manera o d’una altra. És inevitable. Per tant, jo no puc culpar a ningú perquè tingui una visió primitiva del món; el que sí puc fer és intentar oferir-li informació, o, si és necessari, puc protegir-me de la seva miopia.

Però pensar que aquella persona és culpable és tancar-me; significa que pretenc que els altres actuïn com jo, que actuïn com si veiessin el món tal com jo el veig, que actuïn d’una manera diferent a com ho fan, que la seva visió del món canviï. Això és totalment impossible: actuen en funció del que creuen adequat: el mal no existeix! El que existeix és la ignorància! Per a certs nivells d’ignorància, existeixen certs nivell d’acció, i això és inevitable. A més, el fet de culpar em treu poder: si jo et culpo a tu, si tu tens la culpa, jo no puc fer res i em trobaré indefens i desposseït de poder.

Al contrari, si renuncio a culpar llavors puc (i aquesta és la part positiva) assumir la responsabilitat en la meva vida. No importa que el que tu facis m’agradi o no, això és indiferent. El que he de preguntar-me és “què faig jo amb el que tu facis?” “què faig jo, en la meva vida, sabent que no puc canviar-te?” Jo et puc donar informació, però que l’acceptis o no, depèn de tu. Per tant, assenyalar-te com a culpable és absurd i el que acaba evitant és que jo assumeixi la meva pròpia vida. Per què? Perquè externalitzo la queixa i la responsabilitat, i em converteixo en una víctima. A què no t’agrada veure’t d’aquesta manera? Si desitges relacions excel·lents, no culpis. Assumeix la teva responsabilitat.

Quan em culpo a mi mateix

Com puc intentar vèncer el sentiment d’auto-culpa? A vegades, proposo que ens mirem al mirall i ens diguem el següent: “D’entre milions d’espermatozoides i òvuls, tu vas ser l’escollit. La vida ha confiat en tu”, per tant, mira’t i besa’t. Si la vida ha apostat per tu, no hi ha dubte de què aquest és el teu lloc. Llavors, mira’t un altre cop al mirall i digues-li a aquella persona que està a l’altre costat, que ets tu: “No et defraudaré, no defraudaré la vida”. La vida ja sap que podia equivocar-me, fins i tot, la vida sabia que jo havia d’equivocar-me per poder aprendre. Diuen que un savi és aquell que ha gastat tots els errors.

Així que fes el favor de gastar-los ràpid i aplaudir quan els gastis, enlloc de culpar-te! Però si et culpes, no passa res, és un altre error del qual has d’aprendre i, amb el temps, això t’ajudarà a no caure en el mateix error.

Un exercici per a què l’utilitzis

Per verificar si aquesta eina és certa i funciona existeixen dues maneres molt senzilles: la negativa i la positiva. Ens relacionarem durant tota una setmana des del punt de vista negatiu. A qualsevol persona que trobem li donarem la culpa. No importa qui sigui: el nostre cap o els companys/es de feina; els polítics; la nostra parella; els nostres fills…

D’aquesta manera, comprovarem que quan culpem als altres succeeix que: 1) et sents impotent; 2) l’altra persona s’enfada. Quan et culpis a tu mateix descobriràs que la teva vida és un patiment. Així que, a partir d’ara, faràs l’exercici i et culparàs de tot: de no ser prou alt/a; no tenir suficient cabell; no tenir la veu adequada per cantar; etc. La teva vida serà un infern i comprovaràs que culpar no és la forma correcta per relacionar-se. Ho hauràs verificat. No serà fe, serà evidència.

L’altra forma de comprovar-ho és a la inversa. Durant aquesta setmana, davant de qualsevol situació, no culpis a ningú, des del cor. Comprèn que la seva acció era el màxim que aquella persona podia fer i veuràs com el teu cor s’omple de pau. Podràs relacionar-te amb els altres d’una manera que transformarà les relacions, fins i tot si el teu cap arriba tard i vomita damunt del teu escriptori després d’haver begut cinc cubates sabent que no és correcte; no el culpis, limita’t a protegir el teu escriptori i, pot ser, busca una nova feina. Assumeix la teva responsabilitat, no culpis: assumeix la teva responsabilitat. Actua. Assumeix, la teva vida serà un espai de llibertat. No dependràs dels altres.

EINA 5: Renunciar a la queixa

La prosperitat és el resultat de valorar allò que tinc. Si em queixo, li estic demanant a la vida que m’ho tregui. A més, la queixa m’empobreix. Quan poso la meva atenció en quelcom, allò es multiplica. Conseqüentment, si poso la meva atenció en allò que m’agrada, si ho valoro, esdevindrà una porta a la riquesa. I la porta cap a la pobresa és la contraria: és la queixa.

Per tant, a què he de renunciar? A queixar-me. Què he de fer en positiu? Valorar el que tinc i entendre que sempre tinc el necessari per ser feliç. Aquesta afirmació podria semblar una estupidesa perquè moltes vegades estem esperant a què els fets succeeixin per poder ser feliços. Però, si no som feliços ara, tampoc ho serem després! Només tindrem més, o menys. Tinguis el que tinguis, sempre tens tot allò necessari per ser feliç, perquè mentre tu estiguis aquí, sempre tens tot allò necessari, només et necessites a tu mateix.

Malgrat aquesta afirmació, algú podria dir “Sí, però no tinc parella”. Abans tampoc la tenies i eres feliç. Sempre tenim el que necessitem, només cal valorar-ho. Quan valori el que tinc, seré feliç. Quan em queixi, seré infeliç. Però no només infeliç, seré pobre, ja que cada vegada tindré menys. Quan només em queixo, quan sóc un ploramiques, el missatge que dono als altres és que se’n vagin, i aquesta és una manera equivocada d’estimar! Ningú amb una mica de seny diria als seus éssers estimats que se’n vagin! Encara que sigui difícil, no et queixis! És una eina poderosa de potenciar allò realment valuós! És una eina poderosa d’amor!

La pobresa i la queixa

És important fer aquesta última reflexió: la queixa ens condueix a la pobresa. I és cert! Perquè quan em queixo de certes coses, li estic dient a la vida “això no ho vull, treu-m’ho”. I, a mesura que la vida em tregui aquestes coses, seré més pobre.
Per tant, el que he de fer és assumir que els meus sentiments, els meus pensaments i les meves emocions les genero jo. Assumir que jo he de decidir com actuo.

Es tracta d’una eina fonamental de relació: la manera en com em relaciono amb els altres, amb tu, amb el món, és sempre la de no- culpa. Prou de queixar-nos dels polítics, de la crisi, de les multinacionals! Si no t’agraden les multinacionals, compra en les botigues del teu barri. Si no t’agraden els polítics, presenta la teva candidatura. Assumeix la teva responsabilitat, fes la teva part i deixa de queixar-te. Valora el que tens i allò valuós es multiplicarà.

Comprova-ho per tu mateix

Si vols veure com funciona aquesta eina, converteix-te en queixa durant tota aquesta setmana i veuràs com dins teu comença a néixer la frustració i la tristesa. Comprova com la gent comença a evitar-te. Fins i tot fixa’t com les persones que s’apropen a tu també es queixen, i el que t’aporten és energia negativa. Llavors pregunta’t: és això el que vull en la meva vida? Si la resposta és afirmativa, endavant, hi ha molta gent que es queixa.

L’altra forma de comprovar-ho és a la inversa: comença obrint els ulls i dient “gràcies per aquest cos”, “gràcies per l’aire que respiro”, “gràcies per aquest dia tan meravellós”. I, per cada cosa que et succeeixi, beneeix el que tens i gaudeix-ho. A vegades ens succeeixen coses desagradables. Per exemple, perdre la feina. En aquest cas, no et dic que beneeixis el fet d’haver perdut la feina sinó la capacitat que tens per treballar i que ara posaràs en altres projectes. Beneeix el teu treball anterior, perquè t’ha donat l’oportunitat d’aprendre. L’agraïment és l’antídot de la queixa. Per això quan valorem, agraïm la realitat, podem arribar a entendre que som rics. Valora el que tens!

2 pensaments sobre “Eines per aprendre a estimar: IV i V”

  1. Moltes gràcies Daniel per ser generos i compartir-ho amb nosaltres.
    Sento agraïment per poder (gràcies a tu) i voler (gràcies a mi) llegir els teus escrits que tant m’agraden. 🤗
    Una abraçada molt forta des de Menorca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *