Desmuntant refranys: Déu escanya però no ofega

El Joan es troba en una situació límit. Fa dos anys, va rebutjat dues feines que no li agradaven. Se li havia acabat l’atur i es trobava en un moment en què, o aconseguia una feina, o hauria de tornar a casa dels seus pares. En aquell instant, mirant-se al mirall amb els seus cinquanta anys, es va dir: “Bé, Déu escanya però no ofega”.

Quina és la creença que sosté aquesta idea

Hi ha quatre creences que s’amaguen darrere d’aquesta dita popular. En primer lloc, la primera creença que hi ha darrere d’aquesta frase és que hi ha una tercera persona que decideix allò que em passa. És Déu, és la vida, qui decideixen sobre les meves circumstàncies.

La segona, ens diu que aquella circumstància és inevitable; la tercera, que el que m’està succeint és injust. I la quarta ens convida a resistir, perquè a partir d’aquell moment comencem a veure llum al final del túnel.

Comencem a desmuntar. D’entrada, no és veritat que el que em succeeix sigui degut a una tercera persona. Jo actuo i els meus actes tenen unes conseqüències: aquest és un fet científic. Cadascun dels meus actes està escrivint el meu futur i no puc demanar a Déu que sigui responsable del que jo he fet.

Així, per exemple, si jo no sé llegir pensaré: “Hi ha tantes lletres al món que em fan la vida difícil”. Però a continuació diré “Déu escanya però no ofega”. Tot i així, no se m’ocorreria plantejar-me aprendre a llegir. Pensaré que és culpa d’una tercera persona i que no té cap relació amb mi sense adonar-me que és fruit dels meus actes.

Per tant, desmuntant la segona, no és veritat que sigui inevitable, és quelcom que jo he creat. Serà inevitable ara que jo he creat les causes, però, no podria haver-ne creat unes altres? Això no m’ha succeït només a mi, li podria passar a qualsevol persona que hagués creat aquestes causes.

Desmuntem la tercera: mentida, el que m’està passant NO és una injustícia. Qui s’atreviria a dir que un cactus punxa i que això és injust? Déu meu! Cada cosa té un aprenentatge implícit i, conseqüentment, dir que quelcom no t’agrada no aporta res al teu aprenentatge.

I aquesta idea que al final del túnel començaràs a veure la llum (per desmuntar la quarta), depèn… Potser els teus pares et diuen que no volen que tornis a casa! El que succeeix al final del túnel, generalment no depèn només de nosaltres.

I què hi ha de veritat darrere d’aquesta idea?

No sabem si Déu escanya o no. En qualsevol cas, no és ELL qui escanya o ofega, són les circumstàncies que no hem sabut gestionar. I això ens porta directament a comprendre quina és la realitat: que jo genero gran part de les meves circumstàncies.

Això no significa que no existeixin circumstàncies més fàcils i més difícils. Evidentment, hi ha gent amb més facilitats econòmiques; d’altres tenen més habilitats intel·lectuals; alguns ho tenen més fàcil a nivell emocional; en el terreny creatiu… I què? Però tal i com tu ho facis, així rebràs. És a dir: cadascú té unes cartes i tal com les juguis pots aconseguir un full, una escala, un trio… I pots dir-te: Però jo tenia trios! Espera’t, demana una carta o enganya.

Però hem de saber que tot té un cost. Per tant, no es tracta de Déu, es tracta de MI. I no, no és inevitable, jo puc decidir. I puc decidir amb coneixement. Allò que podria haver estat quelcom negatiu s’acaba convertint en quelcom que he d’aprendre. Llavors sí podré sortir del túnel, perquè la llum del túnel significarà que, al final, he après.

Un altre exemple per entendre’ns: si jo no domino els semàfors, necessàriament, en un cert temps, acabaré al hospital (o pitjor, al cementiri). Es tracta d’un fet. I no té cap relació amb Déu, sinó amb la meva ignorància. Lògicament, quan em donin l’alta de l’hospital pensaré que estic sortint del túnel… però això NO és veritat. Sortiré del túnel si aprenc a utilitzar els semàfors. Llavors es crearà una realitat diferent i entendré que la realitat no és justa o injusta, sinó una conseqüència. I m’adonaré que no era Déu qui escanyava, sinó JO l’ignorant. Allò viscut és una conseqüència.

Decideix aprendre

En totes aquelles situacions en què et sentis ofegat, pregunta’t: Què puc aprendre amb això? Què és el que no he estat fent bé? Com podria fer-ho millor? Com podria ser feliç en aquest moment?

Perquè, potser, la situació que vius ara ja no té marxa enrere: puc haver estat un ignorant absolut sobre l’efecte que té el colesterol i els triglicèrids en les meves embòlies i haver menjat quantitats ingents d’ous amb bacó quatre vegades al dia durant diversos anys… i ara veure’m en una cadira de rodes per culpa d’una malaltia que no té marxa enrere. Déu escanya però no ofega significa que Déu em va obligar a menjar els ous? No: que he d’aprendre quelcom.

Potser, davant de certes circumstàncies, ja no hi ha marxa enrere. No és important, abraça la teva ignorància, però aprèn. En l’exemple dels fregits, ara pots aprendre a menjar millor, a pesar d’utilitzar una cadira de rodes. Però això no és injustícia, perquè és conseqüència d’actuar d’una manera determinada durant molt temps. S’anomena injustícia? No, s’anomena ignorància.

Llavors, a partir d’aquest moment, amb un cos malalt, què m’hauria de preguntar? Doncs com puc viure feliç d’ara en endavant, tenint la salut que tinc. Perquè sinó afirmaré que Deu escanya però no ofega. Què voldrà dir? “Que Déu m’escanya però no em mata”. I aquí hi hauria, de nou, la ignorància: que la mort és dolenta… i no ho és! Només serà dolenta si has desaprofitat tota la teva vida, perquè no hauràs après, ni hauràs viscut feliç. Doncs no és ELL, sinó JO qui desaprofita la vida, qui encara no ha entès res…

Verifiquem l’anterior

Pots mirar enrere i veure tots els moments límits que has tingut en la teva vida? Pots veure les coses que, si haguessis sabut gestionar amb coneixement, no s’haurien produït moments límits?

Pots veure les decisions prèvies a equivocar-te i, un cop es van produir, quina era la actitud sàvia per minimitzar els danys?

Pots adonar-te que aquests danys els provoques tu, d’alguna manera, en no saber dir que no, o que sí, o no saber allunyar-te, o no saber comprometre’t?

Si te n’adones, sabràs que la pròxima vegada que et trobis amb una situació límit, t’hauràs de preguntar: Què puc aprendre?

Per tant, Déu no escanya però tampoc ofega, sinó que Déu et convida a aprendre. Déu no t’escanya, et deixa lliure, però no pot salvar-te de les llavors que tu has plantat donin fruit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *