Cap home honest s’ha fet ric en un moment

En una ocasió, al Guillem li ofereixen un negoci interessant, innovador i segur. Si l’accepta, podria arribar a multiplicar els seus ingressos de forma exponencial i èticament. Tanmateix, quelcom dins seu es rebel·la i ho deixa passar

Anys més tard, en veure un company seu que sí va acceptar aquell negoci, pensa: “Ell haurà guanyat molts diners, però jo tinc la consciència ben tranquil·la”. La vella creença que afirma que riquesa, honradesa i espiritualitat no són compatibles, havia començat a funcionar.

A un grup d’empresaris que acudia a un dels meus cursos d’Empresa i Espiritualitat, els vaig convidar a presentar-se definint quina era la seva feina i responent a la següent pregunta: els diners, són importants?

Curiosament, cap d’ells es va identificar com a empresari i tots/es van afirmar que els diners no eren importants. Quin era el perfil del grup? Encara que eren empresaris, tots i totes tenien problemes econòmics. No volien reconèixer que els diners sí eren necessaris, i no semblava que estiguessin orgullosos de la seva identitat.

De quina manera hem demonitzat el capital, però també a nosaltres mateixos/es, si som els qui el generem i fem créixer?

Cap home honest s’ha fet ric en un moment

La idea bàsica que es desprèn d’aquesta creença és que no es pot aconseguir riquesa des de l’honestedat. Aquesta és una creença que es transmet habitualment entre les persones. I, a més, s’inculca que els qui tenen diners no poden ser espirituals.

En realitat, això és molt freqüent entre els terapeutes, en el món de l’auto-ajuda: la gent ajuda però no pot cobrar; hi ha persones que tenen por de dir el que cobren; o donar un pressupost perquè el troben excessiu; o perquè els sembla que ser recompensats econòmicament no és del tot correcte. Aquestes persones volen ajudar als altres, però són incapaces d’ajudar-se a si mateixes! Quina contradicció!

Això succeeix per entendre erròniament el concepte de “pobresa”. Però la paraula no té cap relació amb els diners, sinó amb el fet de “no tenir la necessitat de tenir-lo”, és a dir, de ser lliures, de “no dependre de res”.

Ser pobre espiritualment està molt bé perquè dóna una llibertat absoluta. Per tant, hem de buscar la pobresa espiritual més absoluta. Però, a què em refereixo quan parlo de “pobres d’esperit”, de “pobresa espiritual”? Parlo de les persones que no tenen ego. Només les persones sense ego són pobres d’esperit. No tenen cap dependència dels diners, sinó de l’esperit!

Una persona sense ego, una persona lliure espiritualment, serà molt més útil al món si té una bona relació amb els diners, ja que aquests són un mitjà per a fer coses… i hi ha moltes coses per a fer a la vida! No ens quedem amb les mans quietes!

Curiosament, molta gent que considera que els diners són dolents, que no són adequats, que posseir-los no és quelcom espiritual… es passa el dia pensant en ells! Pensen, per exemple “quina samarreta més bonica, però té un preu elevat…” o, “M’agradaria fer això, però costa molts diners” o “Si tingués diners obriria un negoci per a …”. Com no han fet les paus amb els diners, hi queden lligats i, conseqüentment, no poden ser prou útils al món, traeixen el seu ideal, no aporten prou.

Perquè, si realment en tinguessin, farien una bona campanya de comunicació; llogarien un espai; impulsarien els seus projectes; crearien llocs de treball; donarien cursos formatius, etc. En canvi, què fan? Com no tenen diners, treballen a mig gas… mentre continuen sense ajudar-se a si mateixos/es!

Però actuar d’aquesta manera, amics i amigues, ajudar sense estar oberts a rebre, és una manera de dir-li a l’Univers: “Hola Univers, aquí hi ha una persona molt perillosa que està disposada a interferir en el destí dels altres, donant als que no estan disposats a donar, als que no volen ser ajudats i no posen res de la seva part, als que no demanen ajuda i, per tant, no haurien de ser ajudats”.

Perquè, malgrat que pugui semblar cruel, és evident que si algú no desitja compensar l’ajuda rebuda, encara no està preparat per rebre-la. I si jo dono l’ajuda sense estar obert/a a rebre o algú que no vol rebre, acabaré secant la meva font i no tindré res per oferir.

Què hi ha de veritat en la creença que cal ser pobre?

La realitat, en canvi, és que les persones que es comprometen a donar el seu màxim i estan obertes a rebre (no com a objectiu, sinó com a conseqüència del servei i d’haver despertat la confiança donant quelcom útil), tenen el que necessiten i cada cop són més pròsperes. Com necessiten més recursos per continuar essent útils, l’univers els respon a aquesta utilitat mitjançant la inevitable llei de la compensació.

Vull compartir aquesta reflexió: és veritat que, en alguns espais de la nostra societat, se’ns transmet que “ser pobre econòmicament és sinònim de persona espiritual”. Afortunadament, no se’ns diu que haguem d’estar malalts, viure al carrer o que ens donin una pallissa. Sinó estaríem buscant bandes d’agressors contínuament!

Les persones riques i abundants són les persones felices amb allò que tenen, però no neguen allò que se’ls dóna. I, en aquest punt, m’agradaria donar un consell molt simple: no ens tanquem a rebre. Hi ha persones que, quan algú els convida a prendre un cafè, insisteixen en pagar; quan algú els diu “tinc un regal per a tu”, es posen vermelles; o quan algú els diu un elogi, no saben respondre’l amb un “Gràcies!”. Aquestes persones li estan dient a l’Univers que no els doni res. Absurd, però cert, ho veig molt sovint en gent diversa.

Una frase de l’evangeli diu: “És més fàcil que un camell entri pel forat d’una agulla que un ric entri al Regne del Cel”. Però els rics no són els qui tenen diners, sinó els qui encara tenen ego. Hi ha molts pobres de diners que tenen molt més que diners: tenen orgull; supèrbia; enveja; un ego que no passa per la porta, etc. I si no passen per la porta, com entraran pel forat d’una agulla?

Al contrari, hi ha persones que tenen una certa riquesa econòmica i no la consideren seva, sinó que la conceben com un mitjà per ser útils al món. I, lògicament, la utilitzen joiosament! Així com nosaltres hem de gaudir de la riquesa, cal que gaudim de la nostra salut, dels dies assolellats, de la pluja, de la neu o del mar. Seria molt trist pensar que, quan gaudeixes –a pesar que existeixen religions que així ho creguin- no estàs lloant Déu i estàs essent deshonest.

Què hi ha darrere d’aquesta “actitud de honestedat”?

Si indaguem una mica, darrere d’aquesta frase podrem trobar-nos amb sentiments com l’enveja, el ressentiment, la vergonya, la supèrbia, etc. Per què és difícil veure-ho? Perquè aquests sentiments són els que formen l’ego. “Jo no sóc ric perquè sóc honest”. Honest i, a més, sento que no mereixo els diners i, fins i tot, sento vergonya si em veuen. Però alhora sento ressentiment pels que no tenen aquesta autolimitació, aquells que mostren el seu poder econòmic i són feliços, i els envejo.

Tot sense adonar-me que la vida és una celebració, que hem nascut per gaudir de l’estiu, que el més valuós és donar el teu màxim i recollir el seu fruit. I que tenim dret a rebre de la vida. Què passaria si un bosc dónes sempre i no rebés mai? Si es negués a rebre la pluja, l’adob o els nutrients de la terra? El bosc s’extingiria! La natura dóna i rep constantment, i no se n’avergonyeix.

Aquell qui està disposat a donar, no és honest; qui actua des del sacrifici, crearà ressentiment i reclamarà la seva part. Fixa’t com tractes a la vida, no li tanquis la porta: obre’t i dóna el teu màxim, però estigues obert a rebre.

Per verificar-ho

Si en la teva vida hi ha abundància verifica com, moltes vegades, estàs dient SÍ a la vida; estàs acceptant a què et convidin; acceptant la comoditat i el confort com a part de l’amor i la bellesa. Comprova que, quan això succeeix, les coses positives ocorren.

Però també verifica el contrari: quan tu no estàs disposat a donar, cada vegada ets més sec; comprova com mires les persones que tenen cotxes millors que el teu; com mires a aquells que tenen més diners que tu, etc. I observa si dins teu hi ha rancor. Si n’hi ha, has de netejar-lo perquè només et produirà malestar i aniràs en contra de la vida, i la vida necessita que remis a favor.

Comprova, quan passis un pressupost per la teva feina, com et sents; quan dius “els diners no són importants”, les vegades que penses en els diners al llarg del dia, o com t’afecta quan dius “m’agradaria demanar-me aquell plat, però em demanaré aquell altre que és tres euros més econòmic”. Els diners sí són importants, verifica-ho i no et menteixis.

Si, per a tu, com per als empresaris del principi, els diners no són importants, mai deixaràs de pensar en ells perquè no en tindràs mai suficients. I si no ets capaç de sentir-te orgullós de tu mateix, tampoc podràs fer la teva part per enriquir el món.

Un pensament sobre “Cap home honest s’ha fet ric en un moment”

  1. Hola Daniel,
    És un text molt interessant. M’has obert els ulls de coses amagades i sí…, sento vergonya i rancunia, he de fer neteja, i remar a favor de la vida.
    Amb aixó estem 😉

    Gràcies per la inspiració i l’acompanyament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *