Aula Interior. Viure des d’allò Superior: ser la felicitat

Des d’un cert punt de vista, no cal fer res per viure en allò Superior. La nostra pròpia essència és divina i, per tant, experimentar la divinitat és quelcom natural.

Tanmateix, com ja vaig comentar en els anteriors articles, és imprescindible dur a terme un procés d’auto-coneixement, de reequilibrar la nostra personalitat i netejar el nostre inconscient per poder tenir una veritable vida espiritual. Mentre la nostra vida estigui marcada pels sofriments quotidians: necessito una parella, la feina m’absorbeix, el món és insegur… no podré viure de forma continuada en un estat Superior ja que estaré patint i tendiré a posar la meva atenció en allò que em fa patir.

Per tant, vull matisar que és impossible viure en allò Superior de forma estable sense un treball previ en l’àmbit personal. I també és impossible viure en allò Superior de forma estable sense deixar caure, posteriorment, allò que fa referència a l’àmbit personal.

No és una contradicció, sinó que cal entendre els diferents nivells de consciència. D’entrada, necessito recuperar la meva personalitat de forma equilibrada per poder posar-la al servei de la Vida, d’allò Superior: aquest és un primer estadi de la Vida espiritual. En aquest estadi em sento feliç de poder ajudar a allò Superior a enriquir el món. I em disposo a expressar-me lliure i feliç per a què allò Superior es plasmi en la meva vida i en el món.

Tot i així, passat un temps m’adono que jo no faig res, sinó que és allò Superior qui s’expressa a través meu, que jo no afegeixo res a la Divinitat. Simplement sóc un canal, una font, un conducte a través del qual el món es crea ara mateix gràcies a allò Superior. En aquest estadi, em deixo utilitzar per allò Superior. Em sento feliç de ser emprat per la Vida i poder oferir-me al món per a què sigui. Però m’adono que jo no aporto res, només sóc un simple instrument. I és una alegria ser-ho! I em complau ser útil a la Vida.

Però hi ha un tercer nivell de consciència superior, quan descobreixo que en realitat l’únic que existeix és la Vida i que jo no sóc; quan descobreixo que l’únic que existeix és allò Superior, la Vida, la Divinitat (o el nom que vulgueu donar-li) i jo no sóc res sinó ALLÒ. En paraules de Kalu Rimpoche, “Hi ha una realitat i tu ets aquesta realitat. Quan entenguis això, veuràs que tu no ets res. I, no essent res, ho ets tot”.

Com arribar a fondre’s amb aquesta realitat que ÉS? Com viure de forma profunda i estable aquesta realitat? Sento dir-vos que només puc parlar-vos d’aquesta realitat final per experiència aliena, ja que encara no ho he viscut en primera persona. Però sí puc afirmar, ja que ho experimento en la meva vida de forma evident, senzilla i quotidiana, que jo no faig res, que després d’anys de contribuir a enriquir el món de forma conscient per a què la Divinitat s’expressi en la meva Vida, després d’anys de viure en la consciència, ara m’adono que no tinc res a fer.

Ara m’adono que la Vida es fa a si mateixa. I viure-ho és un goig. Però sé que encara queda camí per fer i sento una veu que em crida a recorre’l, tot i que sovint el dolor de la separació amb allò diví és immens. “Moro perquè no moro”, deia Santa Teresa i crec que alguns podem apropiar-nos aquesta frase durant molt temps.

Però no crec que ningú que visqui d’això hagi de despertar: allò espiritual descendeix a sobre de nosaltres quan hem obert suficientment les nostres portes. I a la inversa: nosaltres ascendim quan hem obert suficientment la nostra ànima. Mirem amb goig, doncs, el lloc on estem i obrim, en la mesura del possible, les portes de la nostra ànima. No som responsables dels resultats, però sí d’allò que fem.

Obrim-nos a l’Esperit si aquesta és, veritablement, la nostra crida i realitzem amb il·lusió el treball de purificació i auto-coneixement previ que requereix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *