Aula Interior. Descobrir la meva pròpia presó: el camí cap a la felicitat

Moltes vegades em pregunten com viure una felicitat estable. Desgraciadament quan m’ho pregunten, només puc donar una resposta: mentre el teu objectiu sigui aconseguir la felicitat, aquesta serà inabastable.

No us confoneu. No estic afirmant que la felicitat sigui impossible. Al contrari, afirmo que és possible viure-la en primera persona ara i aquí. Afirmo que el “regne del cel” ha arribat, com deia Jesús de Natzaret fa dos mil anys. Afirmo que la felicitat és possible.

Però la felicitat no s’aconsegueix quan aquesta es converteix en un objectiu. Perquè la felicitat no és un objectiu, sinó la conseqüència de saber qui sóc, de viure més enllà dels enganys i expressar-me en llibertat. Quan conegui la resposta a la pregunta “qui sóc jo?” experiencialment, i més enllà de les paraules, la felicitat serà la conseqüència.

Per tant, quan em pregunten com viure una felicitat estable, només puc donar una resposta: busca la veritat i seràs lliure. Descobreix els enganys i seràs lliure. No sóc l’única persona que ho afirma, també ho feia Jesús de Natzaret quan deia “la veritat us farà lliures”. La felicitat és una filla necessària de la veritat.

Així doncs, només aconseguirem la felicitat buscant la veritat amb afany. Però, com fer-ho? Crec que el camí més directe a la veritat, i en conseqüència a la felicitat, és l’auto-observació.

Es tracta d’observar-se a un mateix com si investiguessis un virus o una bactèria: amb curiositat, sense idees preconcebudes, sense negar ni edulcorar res del que vegis o facis. Quan t’observes així, et sorprens amb contradiccions evidents: ets amable davant de persones que no et cauen bé, ets distant amb les persones que estimes, vols ser simpàtic i ets insuportable…

Al principi només cal observar. Aviat ens adonarem que tota la nostra conducta pot ser explicada per dos pols que es complementen: els aspectes que volem dissimular/amagar i els aspectes idíl·lics que volem aconseguir. Són les dues cares de la nostra presó, del nostre ego, del nostre personatge, de la nostra infelicitat.

A vegades, per exemple, volem dissimular que som covards i intentem compensar-ho mostrant-nos intel·ligents i amorosos. Altres persones, es sentiran fredes o indignes d’amor i, per a compensar-ho, intentaran trepitjar i posar a ratlla els altres o tenir una actitud totalment submisa. No importa. Sigui el que sigui allò que descobrim, es tracta d’un patró que ens té empresonats/des. Descobrir-ho és un goig, malgrat ens faci mal. Descobrir-lo ens demostra que estem en una presó.

No és cert que tinguem un ego. No és cert que estiguem programats o tinguem un personatge. La veritat és molt més crua: l’ego, el personatge o la programació ens té a nosaltres. Descobrir-ho és una immensa alegria: mentre no accepti que no actuo com jo vull, sinó que em controlen els meus pensaments automàtics interns, no podré començar aquest procés d’alliberació.

Per això, el primer pas cap a la felicitat és observar els propis límits i alegrar-nos en descobrir-los. No serveix de res culpar-se: és un altre joc de l’ego. El primer pas cap a la felicitat i la llibertat és observar. Veure-ho és una alegria! Quan ho veig puc començar a donar un pas més enllà. Però no cal que comencem ara mateix. No farem res si abans no descobrim el mecanisme intern.

Hem de mirar dins nostre per veure la programació i descobrir on es troba l’interruptor que la deté. Observar. Comprendre. Mirar. Aquest és el primer pas. Mentre no el donis de forma sistemàtica, no podràs avançar al següent pas: re-equilibrar la teva personalitat i netejar el teu inconscient. Però aques segon pas, l’abordarem més endavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *