Amor i psiquiatria: amics incompatibles?

Antoine de Saint-Exupéry deia que “només s’hi veu bé amb el cor, l’essencial és invisible als ulls”. Dia rere dia, caiem en la trampa de judicar els altres perquè són diferents, perquè no són tant intel·ligents com nosaltres, o simplement perquè no actuen de la manera que creiem adient. Tanmateix, veure la realitat des d’aquest punt de vista ens fa oblidar l’altre, aquell que s’allunya dels nostres esquemes mentals

Des de fa gairebé 34 anys, tinc una amiga internada en un centre psiquiàtric amb qui mantinc contacte. Els altres podrien pensar que aquesta relació és, almenys, una mica estranya i inusual. Per què una persona amb idees assenyades parlaria amb algú que està internat en un manicomi?, es podrien preguntar. No obstant això, una cosa és el fet que una persona tingui problemes psiquiàtrics i l’altra, ben diferent, és que tingui un nivell de lucidesa baix en forces temes.

La bogeria et pot impedir utilitzar la saviesa en algunes les àrees de la teva vida. De fet, quan tens problemes psiquiàtrics, tens un cert grau de dependència perquè hi ha àrees de la teva vida que ets incapaç de gestionar. Tot i així, això no significa que en altres àrees de la teva vida no tinguis coneixement i saviesa.

En una d’aquestes trobades, vaig conèixer la parella de la meva amiga. Ell m’explicava que conviure amb les persones internades és molt complicat. “Si sovint ja ho és fer-ho en una situació “normal”, en què tothom sap comportar-se, imagina’t en un lloc on les persones tenen dificultats per contenir la seva conducta!”, em deia.

I va ser en aquell moment quan em va donar una lliçó de vida: “Quan estic aquí i em trobo en un entorn complicat, em repeteixo que jo no he vingut aquí a judicar, he vingut a aprendre a estimar”. Aquest pensament, d’una gran profunditat espiritual, em va fer reflexionar sobre dues coses.

D’una banda, no hem vingut al món a judicar als altres sinó que hem vingut a estimar-los, a desitjar-los el millor, a què els altres siguin feliços i a acceptar que tothom fa el que pot. D’altra, que massa sovint jutgem a les persones que tenen problemes psiquiàtrics, a aquells que són diferents, com la meva amiga Maria José.

Si ens aturem un moment, recordarem que tots nosaltres hem viscut situacions dures psicològicament i hem pogut comprovar que hi havia una línia fina que, si l’haguéssim creuaten en el passat, ara ens trobaríem en la mateixa situació en la que es troben ells/es.

Les persones, doncs, que viuen en psiquiàtrics són persones com nosaltres. Pressuposar que són diferents i judicar-los és un altre error que ens ha fet oblidar a què hem vingut a aquest món.

Actualment, la meva amiga ja no viu al psiquiàtric sinó en un pis tutelat vora del centre. Ella i la seva parella continuen ensenyant-me lliçons de vida perquè els seus problemes psiquiàtrics no afecten a la seva capacitat de raonament.

Siguem capaços de mirar des del cor, sense judicis ni presumpcions que només ens condueixen a perdre’ns el veritable significat de les relacions humanes que és, ni més ni menys, que aprendre a estimar, no a judicar.

3 pensaments sobre “Amor i psiquiatria: amics incompatibles?”

  1. Ens ESTIMES, ESTIMES A TOTHOM!!! Les teves reflexions, les teves paraules, la teva tendresa tot surt del teu COR perque és amb el COR que beus, és amb el COR que parles i és amb el COR que abraces!!!

    Tot el meu respecte a totes les PERSONES que pateixen transtorns, malalties mentals, com bé dius la línea és bn fina, jo ho sé bn bé.. Talment, d vegades el PRESENT és tan POTENT que et pot fer «tornar boig» però aturem-nos un moment, i no tinguem por doncs tot és canvi, i el mateix present uns segons, minuts, instants despres ja és un altra present.
    Només s’hi veu bé desde el COR

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *